Persones extraordinàries (I)

En Toni ha viscut moltes coses, però mai lluny de ca seua, a Sant Miquel.
Fent memòria recorda la seua joventut: les vetlades, els festejos, les disfressades... I mentre parla es mira les mans: estan arrugades.
Cada matí es desperta prompte, tot i que aparentment no té cap feina.
Esmorza poca cosa, i menys ara en estiu.
Agafa camí i es passeja per la zona.
Potser es trobarà amb algun altre vesí matiner, però aquesta no és la raó per la que ha sortit.
Ell busca verduc i canyes per veure si pot fer algun cistelló.
Si no en troba, no passa res.
Pot passar per l'hortet del que encara té cura i cavar una mica.
Ell no vol tractors ni màquines, ja les va utilitzar en el seu temps, però ara és hora de fer coses amb les mans.
Es mira el calendari.
La setmana que ve és lluna plena, diu, haurem de mirar de sembrar patata.
Ell, sense haver estudiat gairebé res, i sense haver vist mai una universitat, és posseïdor d'una saviesa innata.
Agafa un dels seus llibres.
Aquest l'ha llegit més de quatre vegades, però no el cansa.
Dina amb el seu fill de qualsevol cosa.
Ara que fa més d'un any que la dona va morir els dinars no són tan saborosos, però no deixen de ser dinars.
Després, durant "sa calor" s'ajeu damunt del sofà, i així passen les hores.
Es lleva amb resignació.
Es torna a passejar pels voltants de la casa, i es fa l'hora de sopar.
Qualsevol cosa.
Ja no hi ha llum del Sol.
Ja pot tornar al llit.

Ell no és cap heroi.
Cap ídol de masses.
Però és una altra persona extraordinària.
Com els milions de persones extraordinàries que hi ha en el món.

Ell és el meu avi.