Perseids

Plora l’univers, plora,

no l’hem vist mai tan bell.

Ens reunim tots a fora,

un ventre per clatell.



Algú veu la primera

i apareix el neguit

d’enxampar la propera,

però és llarga la nit.



I és que és quan menys t’ho esperes

que veus línies de llum,

estrelles juganeres

sense destí ni rumb.



Plora l’univers, plora,

que no ho deixi de fer.

Des d’aquí i a aquesta hora

es pot veure tan bé.



Ja van sorgint converses

però quan es talla el cel

es fan totes disperses.

Cal tornar a trencar el gel.



Bé es pot tirar de tòpics:

“Un sostre pot semblar”,

“Som tots tan microscòpics”,

“Tinc fred, me’n vull anar”.



Plora l’univers, plora,

quedem-nos un poc més,

fa fred però encara és d’hora,

demà no hem de fer res.



Quan tots en vegem una

anem cap a dormir.

Ara s’ha post la lluna

i es veu tot des d’aquí:



les estrelles ja mortes,

imitació de gent

que dins encara portes

brillant en tot moment.



Plorem univers, plorem,

tu i els que sentim l’absència.

De nit llàgrimes vessem,

d’aigua o foc, cap diferència.