Cançó exquisita

DOlçament, sense fressa i de puntetes

entres lenta, exquisita melodia,

al meu cap, que pensaments silencia

perquè t’hi instal·lis tu amb tes maletes.



REina d’una desconcertada ment,

súbdit sóc de ta bellesa abrumadora

i et demano: sigues tu la directora

d’un cor que canta silenciosament.



MInúcies són allò que et fan perfecte,

començant amb aquell acord major,

ja pot cercar aquest humil servidor,

nota a nota, que no et troba defecte.



SOLo d’oboè, de fons pizzicato,

i, seguidament, uns greus de viola.

L’ingent moment de l’arpa tota sola

que no fa el fa, sinó un sol staccato.



LA blanca amb punt dels violins segons,

segons abans de conclusió sublim

que, com escalador que arriba el cim,

t’omple d’aire i satisfacció els pulmons.



SI fossis cançó, aquesta exquisita.

Però i si fossis cinema? O pintura?

O arquitectura? O literatura?

Series una gran obra, tu, petita.



DOlça obra mestra, peça de museu,

Milers farien cua per visitar-te.

Sols una oración en una pancarta:

“Si observeu massa, us n’enamorareu”.