Pensament...

Vas reaparèixer quan ja feia mesos que tenia assumit que no et veuria mai més. Vas reaparèixer en el moment i el lloc menys esperats...
Tot això quan ja feia poc que ja et tenia superat, que ja t'havia pràcticament oblidat, o això pensava...
I has tornat a mi, en un moment serè de la meva vida, en un moment plàcid, dolç, tranquil, sense presses... però constant.
Has tornat ara. Jo ara estimo serenament, sense precipitar-me ni esvalotar-me, sense exagerar, sense necessitat de proclamar als quatre vents que estimo.
Perquè en realitat, no se si t'estimo, o és un reflex de tot el que havia estat...
En realitat, tot i havent-me resignat a no veure't mai més, sempre havia tingut a la ment el pensament, que durant molt temps, potser per sempre, et tindria dins meu, present, inaccessible, en el passat. Sabia que mai podria oblidar com et vaig estimar, com em vaig enamorar. Com em vas fascinar, ningú podria arribar-me com ho vas fer tu.
Tenia el pensament, que estaria amb altres però sempre amb tu. De fet els últims tres mesos han estat això, evitava pensar en tu, estant amb un altre, vivint una vida buida perquè era falsa.
Vaig intentar oblidar-te, fent-me pensar que eres com els altres, que passaves de les noies després de donar-los il·lusions, però en el fons, jo sabia que no. No ets com tots, ets com tu. I de "tu" no n'hi ha cap altre. Tots som irrepetibles, i tu un irrepetible fascinant, misteriós, per conèixer...
M'agradaria pensar, que el nostre retrobament, no es quedés solament en dues hores i mitja en un bar. Que ens seguim veient, parlant, coneixent... Que això no mori una altra vegada.
Jo et vull, et vull des del primer dia que et vaig veure...
El que no sé, es què vols tu... Si sóc jo, si és una altra, si hi ha algú...
Necessito, com ja vaig fer jo una vegada, que m'obris el teu cor...