PEDRES

Faig un passeig amb el vent per la ribera.
Miro les pedres, travessen el meu reflex,
semblen instants fossilitzats,
però hi ha un petit forat
pel qual es fuga un raig de temps:
les pedres estan vives a poc a poc,
no poden fer res més que viure,
viuen mils de vides, mils de records,
viuen sent runa i viuen sent maó,
viuen la mort sense poder morir.
Fragmentades i després foses,
arrodonides per la carícia del riu
des del seu origen, des del seu persistir:
irreparablement em parlen sense parlar-me,
el viure ja és la petrificació de la seva vida,
el perpetu moviment d'una quietud passatgera:
cada segle és un instant.
Un altre riu que és dins seu
condueix els seus presents
cap a una platja de records.
La seva darrera paraula, el seu darrer gest
es fonen amb l'etern i retornen al ventre
en una espiral on són a l'hora mare i filla.
Nosaltres no som molt diferents,
som el vestigi del batec d'una muntanya,
pedres fetes carn,
el néixer d'un record immortal,
l'eslavó d'un rebrollar infinit,
som pedres rodolant a un riu,
Pedres i res més.