Peces que no encaixen

No ets el que sempre havia buscat. Més ben dit, ets tot el contrari, el meu pol oposat, però els pols oposats s’atreuen. O almenys això diuen. Mai et diré no puc viure sense tu. Bàsicament perquè no és cert. Puc fer-ho, encara que prefereixo compartir la vida amb tu. Tampoc et diré que ets el meu príncep blau. No has vengut a buscar-me en un cavall blanc, ni m’has tret d’una torre en la que estava condemnada a passar-m’hi tots els meus dies fins que algun heroi em vengués a rescatar, no sóc una princesa, ni tu un príncep. No ets tot el que necessito. Hi ha vida apart de l’amor, més de la que molta gent s’imagina. Necessito ser lliure, divertir-me, ser feliç, estar amb amics, tornar-me boja, disfrutar de la joventut. No deu fer falta què et digui que no ets tu que em completes, oi? Bé, ni tu ni ningú. Penso que cadascú és una peça única, i que no pot encaixar amb cap altre, no som un puzzle. Però t’estimo. Algun cop em fa mal, a vegades estimar-te em fa mandra, i d’altres sóc completament feliç. Qualsevol matí puc aixecar-me del llit i pens que necessit tenir-te al costat, que anhel les teves besades, una mica d’afecte per començar el dia… I això és el més contradictori de tot.
Qui m’entengui, que em vengui a buscar.