passat comú, futur seperat

Ja estic farta, no puc més, et vull oblidar, és hora de deixar el passat perquè com diu la pròpia paraula ja ha passat, estic cansada de subsistir a base de records, no vull, em nego a esperar que el temps esborri els pocs records que em queden de tu per adonar-me que és hora de passar pàgina, és hora d'acceptar que el passat és l'únic que tenim en comú i que d'aquí poc, quan aquest s'oblidi, passarem a ser totals desconeguts. No vull confiar amb el destí, no vull enganyar-me pensant que el destí ens té reservat un futur junts, que d'aquí uns anys jo ja hauré crescut i els anys ja no seran una excusa i que podrem viure allò que fa tant de temps que esperàvem, però a qui vull enganyar? una nena de 16 anys i un home de 21? ni el destí ens pot ajudar, es vera que el temps farà que l'edat només sigui un numero més, però i si fins que això sigui així les coses han canviat? D'aquí dos anys jo m'aniré, aniré a viure el que tu ja fa anys vares fer, seguiré el meu camí mentre tu segueixes el teu, viuré la vida com sempre he volgut, l'únic que tendré serà una maleta i moltes experiències que contar, mentre que tu tinguis una vida ja feta, possiblement ens oblidarem l'un de l'altre, possiblement tu m'oblidaràs més aviat, no ho sé, potser quan et torni a veure ho faci acompanyada per una altre persona i instintivament se'm dibuixi una rialla a la cara mentre recordo tot el que un dia vaig arribar a sentir per tu, potser que l'únic que senti sigui nostàlgia per aquella adolescent que fa temps que ja va desaparèixer però potser que l'únic que senti sigui pena per no haver sentit amb ningú més el que vaig sentir amb tu.