PAPELLONES

Un relat de: Papi42
PAPELLONES

En la obscuritat brillen les llums de les faroles. Entre mig dels arbres semblen petites estrelles que m’acompanyen en el meu habitual passeig dominical pel parc. Soc matinera per excel•lència . M’agrada sortir al carrer quan el dia comença a obrir-se pas entre la fina boira. Faig fotos, m’agrada fer fotos. És el meu passatemps favorit. Faig fotos de dia, de nit, quan surt el sol, quan es pon, amb la boira i sobretot amb la lluna.
Tinc una feina discreta que em permet viure sense escarafalls . La meva afecció a la fotografia complementa el meu temps lliure. Estic contenta amb tot el que tinc i amb la vida que porto.
Aquell diumenge vaig captar el vol d’un corb. Em va estranyar trobar-me aquella au. Volava sobre el meu cap. Jo, no deixava de disparar fotos i mes fotos. S’allunyava a gran velocitat i tornava de nou volant amb aspecte amenaçant. Jugava amb mi ho nomes pretenia espantar-me?. Vaig començar a témer un atac. Seria desaparèixer d’escena. Amb lentitud vaig anar retrocedint fins arribar a l’entrada del parc. En arribar a casa volia veure les fotos. No tenia cap mena de dubte que serien magnifiques.
Les vaig passar a l’ordinador. Un gran desconcert m’envaí. L’au negre, agressiva, provocativa i amb plomatge fosc, que uns moments abans havia captat amb la meva càmera, apareixia a la pantalla convertit en un esplèndid corb de plomatge amb un plomatge brillant i ataronjat . Increïble, que estava passant?. Volia escriure la sensació de por i desconfiança que havia sentit, davant del full en blanc, nomes veia la foto del corb convertit en una au magnifica i resplendent.
Estic asseguda a la cadira de fusta, davant la finestra. M’hi vaig asseure per contemplar el mar, des de on hi veig les barques. Passegen o fan curses, no ho se ben be, però és molt bonic veure-les amb les veles inflades al vent. Obro la finestra de bat a bat. Em molesta elzumzeig d’un borinot negre que va entrant i sortint.
Obro els ulls. Tinc fred. L’hivern no vol acabar de marxar. El sol, seguint el seu camí, ha deixat d’entrar per la finestra. No veig el borinot. Tampoc el corb negre. Sobre la taula l’ordinador es apagat. M’aixeco. Busco una jaqueta. Surto al carrer. Veig que les portes del parc ja son tancades. Em sento l’estomac buit. Entro en el bar de la cantonada on sempre acostumo esmorzar. Demano un cafè amb llet ben calent-
- Estàs be Maria? - em pregunta el Pep des de el darrera de la barra
- Perfectament, gràcies –responc mentre em dirigeixo a la taula del racó
Les papallones de l’estomac se’m calmen amb l’escalfor del líquid que vaig xarrupant a poc a poc.Les papallones que tant m’agraden. Volen uns segons molt a prop i desapareixen. Les papallones t’envolten i son com un miracle de la natura. El corb ha sigut com un mal son o potser un presagi?. I el borinot? Que ha sigut del borinot?. He somniat de veritat?
El Pep no em treu els ulls de sobre mentre va atenent a la clientela. Segur que l’expressió de la meva cara delata alguna cosa que porto dintre. Aquesta travessia em portarà problemes. Estic massa sola. Potser necessito l’escalfor d’un pit calent sobre el meu per acabar de calmar totes les papallones que volen sobre el meu cap.

Roser abril 2015


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Papi42

7 Relats

15 Comentaris

4863 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88