ABSENCIA

Un relat de: Papi42


ABSÈNCIA

La veia vagarejar del menjador a l’habitació i cap a l’entrada, on anava deixant bosses i paquets. Jo me la mirava asseguda al sofà. De tant en tant desviava la vista a la finestra. El cor m’anava a cent. Intentava respirar sense fer fressa per no intimidar-la i també per mi mateixa. No volia demostrar que el què em passava la fes sentir malament per la decisió que havia pres.
Quan la Frida va venir a viure amb mi, va portar tota una bateria d’utensilis i caixes que li servien per al seu treball de costurera. Una gran maquina de cosir, caixes plenes de fils, puntes, agulles, robes, fiselines, botons, tisores, regles i un munt de coses més que jo ignorava per què servien, ja que mai m’havia interessat pel món de la costura.
Es va instal•lar a l’habitació del darrera, la que en altre temps havia estat el taller del pare. Va ser respectuosa en tot el seu contingut i va convertir el lloc en un espai de treball per un costat i en un espai de record i respecta per l’altre. De manera que en un angle hi va posar una lleixa amb totes les eines, materials i llibres d’esbossos del pare. Al costat de la finestra, s’hi va instal•lar el seu espai, que en pocs dies el va convertir en un lloc seu i personal.
Quan jo arribava a casa la sentia cantar. Li encantava cantar, tenia una veu fantàstica, la música, deia, l’acompanyava i la inspirava per crear els models, triar els colors i les robes, dissenyar i dibuixar. Era creativa de mena, ho portava a la sang.
Era un plaer veure-la amb les robes a les mans, les feia voleiar, se les posava sobre, es mirava al mirall que ocupava una de les parets. Feia patrons amb paper, tallava, cosia, emprovava al maniquí, fins a arribar al resultat final. Jo em quedava embadalida mirant-la. Algunes vegades em feia marxar dient que la meva presencia la distreia per treballar. Sovint la casa era un entrar i sortir de gent que venia per les proves. Era coneguda en el món de la moda i sobretot en el món del cinema i del teatre.
Vivíem juntes però fèiem vides separades. Jo a la meva feina de metge a l’hospital i ella creant sense parar. Érem felices i jo beneïa cada dia el moment en el qual li vaig proposar de venir a viure amb mi. Va alegrar la meva soledat i va omplir de vida la casa, massa gran per mi sola.
Com que la feina ens absorbia, i no coincidíem gaire, vam decidir fixar un dia que dèiem era “per nosaltres”. Ho deixàvem tot i sortíem a sopar, al teatre, al cinema o simplement a fer unes copes. Ens organitzàvem per fer les vacances juntes i planejàvem algun viatge. Ens enteníem força bé. A ella li agradava organitzar i jo la deixava fer. Sempre em sorprenia amb les seves idees.
Tot anava sobre rodes fins al dia que li van proposar de fer el vestuari d’una sèrie produïda per Netflix. Això representava una feina segura durant una llarga temporada, però hauria de marxar als EE.UU.
M’explicava entusiasmada el projecte. Imaginava com seria la seva vida en aquell país que, deia, era ple d’oportunitats. Se sentia alagada i deia que per fi, algú s’havia fixat en ella i en el seu art.
La veia traginant les seves pertinences, anava cantussejant i em deia que no m’entristis, que per les vacances ens retrobaríem, que ens parlaríem sovint, que fins i tot ens podríem veure per skype. Jo em feia la forta, m’alegrava per ella, però pensava que sentiria molt el buit que deixava.
Havia trucat a un taxi per anar a l’aeroport. No va voler, de cap manera, que l’acompanyés. La vaig ajudar a carregar les maletes. L’abraçada de comiat va ser llarga i estreta. A cau d’orella, li vaig desitjar molta sort i li vaig recomanar que pensés molt en mi, que jo també pensaria en ella.
El taxi va enfilar carrer amunt. Jo des de la porta de casa, veia la seva ma oberta sortint per la finestra que s’anava allunyant. Vaig entrar i el primer que vaig fer va ser anar al seu estudi. El sol entrava per la finestra i tot era en ordre. Un ordre que em va semblar seria llarg i per molt de temps.
Era dissabte, les hores passaven lentes. No era capaç de fer res. No em concentrava en la lectura, no tenia ganes de menjar, no em venia gust sortir de casa. Em vaig servir un guisqui ben generós i em vaig asseure al sofà.
El so del telèfon em va sobresaltar i el que em van dir des de l’altre costat encara em va sobresaltar més.
Vaig agafar l’abric i la bossa i vaig córrer a l’hospital. El camió havia saltat un stop i s’havia encastat en el taxi. El conductor va morir a l’acte. La viatgera, molt mal ferida va ser traslladada a l’hospital. Per la meva condició de metge, em van deixar entrar al quiròfan, on els metges intentaven salvar la vida de la Frida, que feia unes hores havia sortit de casa plena d’il•lusió i de projectes.
Van ser unes hores llargues i plenes d’incertesa. Els metges lluitaven per salvar-la, jo estava segura que ella lluitava per viure..
Durant els dies que va estar a l’UCI, plena de tubs i aparells, no em vaig moure del seu costat. L’esperança sempre hi és, però jo, com a metge sabia que tot plegat era un mal presagi. La van induir al coma, i així es va mantenir fins que el seu cor va deixar de bategar i va deixar en suspens tots els seus plans de futur i a mi sumida en una soledat feixuga i difícil d’enfrontar.
L’enterrament va ser tumultuós. La Frida era molt coneguda i no hi va faltar cap dels amics i companys de feina. La gent comentava la seva mala sort. Tothom deia la seva: que la trobarien a faltar, que mai la podrien oblidar, que quin greu tan jove...
A mi em semblava que tots volien furgar en una ferida que només era meva. Jo era la que de veritat sentiria la seva absència, la que de veritat la trobaria a faltar i la que mai la podria oblidar
Torno a viure sola en aquesta casa tan gran. L’estudi de la Frida resta igual de quan ella va marxar. De tant en tant hi vaig, m’assec a la cadira que tenia al costat de la finestra i mentre contemplo al jardí revisc els moments que vàrem passar juntes i a vegades em sembla escoltar la seva veu cantussejant alguna de les seves cançons.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Papi42

7 Relats

15 Comentaris

5042 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88