Cercador
Osset de Peluix (38). La cançó personal de la Miranda.
Un relat de: cuidador_d-ossets- Què passa, Miranda?
La joveneta tímida està asseguda al llit, (amb ell estirat i acabat de despertar-se), i estava cantant suaument una melodia. Es sobresalta una mica quan veu l'Èric acabat de desvetllar-se.
- Ai, ho sento carinyo, no volia despertar-te...
- No passa res. Normalment tinc el son molt lleuger, em desperta qualsevol soroll suau.
- Ja es pot entreveure com ets, de fet, un home amb problemes de son....!
- Sí, no tinc un dormir massa bo. A vegades costa de suportar aquest insomni tant emprenyador... Però digues: què cantaves?
Ella s'estarrufa asseguda al llit.
- Oh, res sense importància.
- Sembla que et faci vergonya dir-m'ho...
- Doncs... sí, la veritat és que me'n fa.
- Ja saps que no me'n riuria de tu...
- Però... No sé...
- Corregeix-me si m'equivoco, però em dóna la impressió que l'animalot de l'Armando, amb les seves males arts, t'ha fet sentir vergonya d'una part de tu mateixa.
La Miranda mira a l'Èric posant cara lleugerament enfadada; però no enfadada amb ell, sinó més aviat amb la situació i amb el bestiota del seu ex-nuvi.
- Doncs tens tota la raó. La mala vida amb l'Armando m'ha fet perdre el gust de la vida en bastantes coses.
- Necessitaries un bon home que et fes recuperar aquest gust per la vida que has perdut.
- Donaria moltíssim, per tenir un home així!!
- Doncs au, recordes la cançó: “quitarse los miedos, sacarlos afuera”? Doncs vinga, explica'm això de la cançó.
La Miranda suspira per a tranquilitzar-se.
- Veuràs, bufó, aquesta melodia que ara escoltaves, i que ha trencat la teva son fràgil, és una cançó que m'agrada cantar per la nit. Una costum individual.
“Ja la cantava, de fet, quan encara no era núvia de l'Armando i passava les nits sola. Quan vaig enamorar-me de l'Armando, sense saber què em donaria ell en la vida, aquest pesadot m'interrompia per la força la cançó, me la insultava i se'n burlava amb l'esperança que em desanimés i que deixés de cantar-la, em definia com a “estúpida” per tenir aquesta costum, i... en fi, que en els últims dies de relació amb l'Armando ja ni m'atrevia a cantar-la gens.
- I ara has volgut aprofitar la meva son per a repetir la teva tradició.
L'administrativa es posa tímida.
- Doncs sí...
Ell somriu.
- Ets una dona de tradicions i costums, Miranda!
- Sí, i tant! No entenc perquè al segle XXI tantes tradicions, una d'elles la sardana, estan en un estat tant lamentable i descuidat.
- Jo, en el fons, tampoc ho entenc. Però no podem fer-hi res.
- No...
Ell s'aixeca i l'abraça per darrera.
- Amb mi no has de patir cap mal. Perquè no cantes la cançó i jo me l'aprenc? Potser fins podríem cantar-la a duo.
- Faries això amb mi de debò?
- Clar... no em fa cap mandra...
- Quin picaró que estàs fet. Doncs vinga, la cançó fa...
Deu minuts més tard, la Miranda ja està “musicalment” satisfeta i es tornen a tombar al llit. Ella s'estira sobre ell i li fa caricies al pit.
- Vaja amb el sr. filòsof... I aquesta forma de tractar una noia i les seves aficions, resulta que era tant poc atractiva per a totes les xiques del món??
Ell es posa neguitós i no contesta. La noia continua:
- No passa res, amor meu. Au, m'ha agafat una soneta que no vegis... Dormim. Demà, ambdós a la feina. T'he de presentar les meves tres amigues.
- Parla'm una mica d'elles, simpàtica.
- Doncs veuràs, les vaig conèixer a...
(Continuarà.).
------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca
La joveneta tímida està asseguda al llit, (amb ell estirat i acabat de despertar-se), i estava cantant suaument una melodia. Es sobresalta una mica quan veu l'Èric acabat de desvetllar-se.
- Ai, ho sento carinyo, no volia despertar-te...
- No passa res. Normalment tinc el son molt lleuger, em desperta qualsevol soroll suau.
- Ja es pot entreveure com ets, de fet, un home amb problemes de son....!
- Sí, no tinc un dormir massa bo. A vegades costa de suportar aquest insomni tant emprenyador... Però digues: què cantaves?
Ella s'estarrufa asseguda al llit.
- Oh, res sense importància.
- Sembla que et faci vergonya dir-m'ho...
- Doncs... sí, la veritat és que me'n fa.
- Ja saps que no me'n riuria de tu...
- Però... No sé...
- Corregeix-me si m'equivoco, però em dóna la impressió que l'animalot de l'Armando, amb les seves males arts, t'ha fet sentir vergonya d'una part de tu mateixa.
La Miranda mira a l'Èric posant cara lleugerament enfadada; però no enfadada amb ell, sinó més aviat amb la situació i amb el bestiota del seu ex-nuvi.
- Doncs tens tota la raó. La mala vida amb l'Armando m'ha fet perdre el gust de la vida en bastantes coses.
- Necessitaries un bon home que et fes recuperar aquest gust per la vida que has perdut.
- Donaria moltíssim, per tenir un home així!!
- Doncs au, recordes la cançó: “quitarse los miedos, sacarlos afuera”? Doncs vinga, explica'm això de la cançó.
La Miranda suspira per a tranquilitzar-se.
- Veuràs, bufó, aquesta melodia que ara escoltaves, i que ha trencat la teva son fràgil, és una cançó que m'agrada cantar per la nit. Una costum individual.
“Ja la cantava, de fet, quan encara no era núvia de l'Armando i passava les nits sola. Quan vaig enamorar-me de l'Armando, sense saber què em donaria ell en la vida, aquest pesadot m'interrompia per la força la cançó, me la insultava i se'n burlava amb l'esperança que em desanimés i que deixés de cantar-la, em definia com a “estúpida” per tenir aquesta costum, i... en fi, que en els últims dies de relació amb l'Armando ja ni m'atrevia a cantar-la gens.
- I ara has volgut aprofitar la meva son per a repetir la teva tradició.
L'administrativa es posa tímida.
- Doncs sí...
Ell somriu.
- Ets una dona de tradicions i costums, Miranda!
- Sí, i tant! No entenc perquè al segle XXI tantes tradicions, una d'elles la sardana, estan en un estat tant lamentable i descuidat.
- Jo, en el fons, tampoc ho entenc. Però no podem fer-hi res.
- No...
Ell s'aixeca i l'abraça per darrera.
- Amb mi no has de patir cap mal. Perquè no cantes la cançó i jo me l'aprenc? Potser fins podríem cantar-la a duo.
- Faries això amb mi de debò?
- Clar... no em fa cap mandra...
- Quin picaró que estàs fet. Doncs vinga, la cançó fa...
Deu minuts més tard, la Miranda ja està “musicalment” satisfeta i es tornen a tombar al llit. Ella s'estira sobre ell i li fa caricies al pit.
- Vaja amb el sr. filòsof... I aquesta forma de tractar una noia i les seves aficions, resulta que era tant poc atractiva per a totes les xiques del món??
Ell es posa neguitós i no contesta. La noia continua:
- No passa res, amor meu. Au, m'ha agafat una soneta que no vegis... Dormim. Demà, ambdós a la feina. T'he de presentar les meves tres amigues.
- Parla'm una mica d'elles, simpàtica.
- Doncs veuràs, les vaig conèixer a...
(Continuarà.).
------------------------------------------------------
Sigues benvingut a Lletra Perenne: http://lletra-perenne.fandom.com/ca
l´Autor
70 Relats
40 Comentaris
21799 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89
Biografia:
Em presento.Em dic Unicorn Blanc del Bosc, o Unicorn Blanc. També utilitzo, per raons pràctiques, els pseudònims de Crom el nòrdic, Unicorn Gris i Cuidador d'Ossets, si bé només posaré articles nous en aquest últim pseudònim i en aquest mateix en què ara em veieu (els altres noms d'usuari són de consulta i, en certa manera, d'emmagatzemament d'antics articles).
Els meus ideals són el catalanisme, la literatura, el món de la fantasia i l'acceptació de les normes socials que defenso, entre d'altres.
El meu nom de Facebook és
"Mark Corbera Mestres" .
El meu nom de Twitter és
"El Dorat"
El meu email és
webmestre2(arr.)gmail(punt)com
El conjunt de les meves webs (és a dir, de les webs administrades, moderades o dirigides per mi) es diu Portal Perenne, també anomenat "el Perenne" i està format, entre d'altres, per Lletra Perenne, també anomenada "la Perenne" .
La meva web d'articles es diu, com hem dit, Lletra Perenne i està a:
http://lletra-perenne.fandom.com/ca .
Actualment disposo de fòrum, el Fòrum Perenne, part de el Perenne, la direcció del qual és:
http://forum-perenne.foroactivo.com/ .
Podeu tenir accés a tots els relats de Lletra Perenne publicats a Relats en Català aquí:
http://ciutat-perenne.com/m/3qa
Els meus pseudònims a Relats en Català són: Unicorn Blanc del Bosc, Unicorn Gris, Cuidador d'Ossets i Cromelnordic. Observació: m'hagués volgut dir "Unicorn Blanc", però no podent fer-ho, em vaig fer dir "Unicorn Blanc del Bosc".
Que vagi bé!!!
Últims relats de l'autor
- Osset de Peluix. .Un conte de l’Èric l’¿etern? solitari i la seva explicació tècnica del mateix.
- Alternatiu d'Osset de Peluix: una aventura d’Èric i Miranda a l’estil de narrador protagonista.
- Osset de Peluix (67). Una persona sent un fort odi cap a l’”Osset de Peluix”
- Osset de peluix (66). Els vertaders recents sentiments de l’Èric.
- Osset de peluix (65). ¿La Miranda morta?
- Osset de Peluix (64): L’Armando proposa deixar estar el tema de la Miranda.
- Osset de Peluix (63). Sessió de xat en les quatre amigues.
- Osset de Peluix (62). Una parella parlant del seu futur.
- Osset de Peluix (61). La revelació de la Eva.
- Osset de Peluix (60). Presentant al Martí, l’amic de “tatuatge”.
- Osset de peluix (59). Sobre els amors de la Esse.
- Osset de Peluix (58). La sorpresa amorosa de la Anti.
- Osset de Peluix (57). L’endevinació de la Esse.
- Osset de Peluix (56). El misteriós espia del Bailie's.
- Osset de Peluix (55). La gesta de l'Armando.