On ets?

Pau, on pares?

Surt de les cendres i parla’m de mi.
De quan em tenies als meus braços,
de quan acallaves el meu plor,
cantant cançons de cuna
i besant-me suaument.

Somriu-me com en aquells retrats,
imatges que et preserven embolcallat pel temps.
Ajagut vora aquell infant captivat,
Que observaba el món
I ara el passat.

Pare, on ets?
Et somio lluny.
Amb un voleiar gràcil,
d'ocell migrant
Rondant pel món sense tocar-lo.

I a voltes em brolla del cor,
Cada cop que plou,
Un crit agut i estrident,
que dins meu busca el silenci
I fora el mort.