ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL (Part 3)

Per ser sincer, era un fet insòlit la presencia d'un dragó en aquelles terres. En aquelles i també en d'altres doncs, encara que fossin molt distants, cap dels comerciants o viatgers que feien parada a l’aldea de Calm en feu mai cap esment. En temps passats sí que se'n podien observar en qualsevol lloc de Nianitnüak, volant pel cel o descansant al cim de qualsevol muntanya. De vegades fins i tot al cim d'una torre de defensa d'alguna fortalesa o castell, sobretot si aquest estava construït en algun lloc molt elevat i la torre s’alçava considerablement. El que no se sap amb certesa és si ho feien per error i confonien la construcció dels homes amb aquest punt més elevat d'una muntanya, o si per contra ho feien tenint la certesa d'on es posaven. Per que, com en els homes, de dragons n'hi havia de tot tipus: des de ferotges afamats que arreplegaven tot el que podien i aquests arrasaven amb tot, fins els que eren més bonifacis e intentaven no interferir en la vida dels altres éssers.
El fet és que, en aquells temps, als diferents reialmes de Nianitnüak es començaren a aplegar cavallers, guerrers i, fins i tot, mercenaris que per una bona quantitat de monedes es dedicaven a caçar-los. Així fou com, de mica en mica però sense pausa, anaren minvant el nombre de dragons que vagaven pel món i, els pocs que sobrevisqueren o els que s’havien recuperat de les ferides rebudes per culpa d'aquestes caceres, es veieren obligats a partir. Alguns diuen que anaren al conjunt d'illes que encerclen la gran massa rocosa sorgida de les aigües anomenada Nianitnüak en la llengua de l’antigor, Continent en la llengua comuna. Ningú, però, ho pot afirmar amb certesa doncs aquestes illes estan molt allunyades, molt, just al límit d'on els mariners naveguen. I això sols els més experimentats i agosarats.
De sobte però, i davant la incredulitat de molts, aparegué aquell dragó. I no vingué sol si no que es feu acompanyar per una víbria, que de fet era la seva femella. Per que els dragons són éssers sociables entre ells, més del que moltes vegades se'ns explica en llibres i rondalles. Un cop comptat i debatut, no són tan diferents als homes.
Ningú pogué explicar el fet de que tornessin a aparèixer aquells éssers tan temuts. Ni tan sols els ancians més savis del reialme, que sempre que en tenien l’ocasió presumien davant de tothom de la gran quantitat de coneixements que adquiriren al llarg de la seva vida. Aquesta explicació, però, tenia un nom i aquest nom no n'era cap altre que el d'Arrencapins. Sí amics, el gegant Arrencapins, el mateix que l’Odalric de can Tres Pins, el bosquerol, feu fugir encara que sols ell sap que amb l’ajut de l’atzar. Com ja sabeu, després del seu encontre amb el nostre afortunat heroi, marxà convençut de que algun insecte, que ell cregué molt gran, es ficà dins un dels seus ulls provocant-li les molèsties que tots ja sabem quan alguna cosa se'ns posa dins l’ull. Però també marxà amb el convenciment que descobrí un paratge meravellós com cap d'altre havia vist abans. Allò el feu pensar de que es tractava d'un esplèndid i audaç gegant descobridor de noves terres i, des d'aquell jorn, es passà el temps visitant a d'altres gegants que vivien escampats per la Serra de les Guilles i serralades properes. Aquell fet al gegant Arrencapins el plaïa i molt, però als que rebien la seva visita no es sentien gens complaguts doncs el que en un principi havia de ser una visita breu de salutació, es convertia en una visita assegut a la millor butaca i narrant la mateixa història una i altre vegada. A més a més feia acompanyar la narració amb una bona gerra d'escumosa cervesa i, gairebé sempre, acabava fent algun àpat deliciós doncs els altres gegants es veien forçats a convidar-lo.
—Són unes terres molt planeres, un cop deixes la Serra enrere. Magnífiques per poder passejar sense entrebancs. I també són molt captivadores, plenes de delicioses i abundants menges sense haver de patir gaire per aconseguir-les —deia cada cop.
—Però, si són tan captivadores i amb abundants menges, deuen estar molt poblades, no? —acostumaven a preguntar els que l’escoltaven.
—El cert és que no, doncs jo no vaig veure a ningú. Els únics éssers que hi vaig trobar són vaques, cavalls, cabres, ovelles... Per cert, m’oblidava dels insectes. Molt grans! Gegantins diria jo! Ho han de ser per força doncs les seves picades es fan notar de valent, creieu-me —responia alhora que es fregava l’ull amb la mà.
—Hem de suposar que deus haver tornat a aquestes terres tan meravelloses, doncs llocs així conviden a tornar-los a visitar i, fins i tot, a romandre-hi —li digueren.
—Bé..., el fet és..., que..., com que els meus ulls ja han estat testimonis d'aquesta bellesa i abundància...
—Es podria molt ben dir: “qui les terres de més enllà de la serra de les Guilles ha trepitjat, hi vol tornar” —insistiren els que l’escoltaven i molt bé es podia interpretar com un entretoc, però el gegant Arrencapins continuà com si la cosa no anés amb ell.
—I quedar-me sense la valuosa companyia de tots vosaltres? No, gràcies. A més a més com a casa no hi ha res! Per cert, s’acosta el moment de fer l’àpat del migjorn i el meu estómac comença a rondinar...
—Per que aquestes meravelloses terres, que no són poblades per ningú, com s’hi va? Quin és el camí que s’ha de seguir? —S’afanyaren a preguntar per intentar distreure’l.
—Caram, doncs s’ha de caminar cap a l’est... Però molt, és un llarg camí el que s’ha de recórrer... I també s’han de pujar i baixar un munt de turons... Els boscos són molt espessos, s’ha d'anar amb molt de compte per on es trepitja... —respongué el gegant Arrencapins.
I fou tan llarg el camí que els va descriure, i tan ple de dificultats i entrebancs, que cap dels altres gegants que l’escoltaren s’atreví mai a anar a veure amb els seus ulls aquelles terres. Malgrat tot, encara que el gegant Arrencapins fos a la seva llar descansant davant del foc encès, l’existència d'aquelles terres abundants sense pobladors es propagà de boca a orella sense aturador estenent-se fins a llocs molt i molt llunyans.
I mentre aquells rumors s’escampaven, les estacions es succeïren una rere l’altre. A l’estació de la calor la succeí l’estació de les pluges i les primeres fredors. Tot seguit començà l’estació del fred gèlid i les neus i, potser per casualitat o potser pels designis dels creadors d'aquell món, aquella seria una estació de molt de fred, neu i fortes glaçades. Cal esmentar que a les muntanyes encara es feia més notable el fred i les glaçades i fins i tot la neu assolí gruixos dignes de ser llargament comentats, doncs ni els més ancians d'aquelles contrades recordaven una estació tan severa com aquella. Aquest fet feu que el menjar es convertís en un ben molt escàs i, alhora, molt preuat. Això també propicià que els rumors sobre aquelles meravelloses i abundants terres augmentessin tant com els nivells dels rierols quan hi ha fortes tempestes. Tots en parlaven en un moment o altre d'una conversa fins que, finalment, arribaren a les orelles dels pocs, però encara un xic nombrosos, dragons que poblaven aquelles illes tant distants situades més al sud. Aquests també estaven molt afamats i el fet d'escoltar aquells rumors els feu encuriosir i molt.
Els més joves i, tot s’ha de dir, més curiosos de tots, s’aproparen als més ancians i, per tant, amb més experiència i saviesa per parlar d'aquells rumors i d'aquelles terres. Els dragons ancians recordaren als més joves l’existència dels cavallers i guerrers que, en temps passats, no pararen de caçar-los fins gairebé extingir-los i fer-los fugir a les illes on encara ara romanien.
—I no podria ser, nobles i ancians dragons, que l’existència d'aquests cavallers i guerrers que vosaltres tant temeu es tractés tan sols d'un relat fabulós? —Qüestionaren els dragons joves i curiosos.
Els dragons ancians es miraren els uns als altres amb una mirada que els més joves interpretaren com un xic dubtosa. Per ser sincers, ells no foren testimonis d'aquells fets sinó que els hi transmeteren, quan eren joves, els dragons que llavors eren ancians i els encarregats de difondre les ensenyances i les vivències d'aquests éssers al llarg del temps. Finalment un dels dragons, el més ancià i amb més saviesa de tots, després d'uns breus instants de reflexió silenciosa amb la resta de dragons ancians, doncs per tots és sabut que aquesta espècie es pot comunicar amb els pensaments quan s’assoleix una certa jerarquia, dirigí la seva atenció als dragons més joves.
—El cert és que no ho sabem amb certesa doncs nosaltres no fórem testimonis d'aquelles caceres, sols divulguem el que amb saviesa ens ensenyaren —reconegué amb tota sinceritat.
—També pot ser que, en aquesta època, no hi hagin tants cavallers i guerrers perseguint-nos com ens explicaren en temps passats —digué un altre dragó ancià.
—O pot ser que aquests caçadors escassegin doncs fa molt de temps que fugírem d'aquelles terres —afegí el dragó més ancià.
Els més joves s’intercanviaren mirades de complicitat doncs, amb aquells comentaris, els dragons ancians posaven en dubte l’existència d'aquells temibles caçadors. O si més no que encara n'hi haguessin. Amb tot encara es mostraren un xic recelosos doncs tot eren suposicions i no hi havia cap certesa en res del que es parlà. Però un dels dragons més jove en particular, al contrari de la resta dels seus companys, es sentí molt encoratjat. El seu nom era Baluk d’Astharot i provenia d'un dels llinatges més antic i respectat d'entre tots els dragons. De tots, era el més curiós i agosarat, però també gaudia de gran astúcia i aquest fet el feia ser un xic prudent. Malgrat tot estava cansat d'alimentar-se sols de peixos i d'altres éssers que habitaven els mars i, el fet que es dubtés de que l’amenaça dels caçadors de la seva espècie fos certa i que no temia els insectes encara que fossin gegants, el feu reflexionar sobre la possibilitat d'anar a observar amb els seus propis ulls aquelles meravelloses, i abundants en menges delicioses, terres.
Així fou que, un jorn de l’estació del fred i les neus, ell i la seva femella, de nom Drakaina, desplegaren les seves enormes ales i partiren decidits en direcció a aquelles terres i, si els rumors eren certs, quedar-s’hi.