Ocurrències

S. M. aquell matí s'aixecà d'un ànim immillorable. Haver badat gairebé sincrònicament els ulls i ja sense una respectiva gota de son, el féu iniciar els processos habituals del dia a la sacra manera diguem-ne d'aquells que han estat orlats per algun poder, això és, calmosament, que res no es crema. Tanmateix, ja d'abans mentre feia cap a la cuina per berenar, notava com alguna cosa l'encalçava per dedins. No era un neguit, no, sinó més aviat una mena de ressonància íntima -com si a qualcú li afinassin l'instrument a traïció-; així que decidí encaminar-se de cap a l'excusat. I sols quan, en haver assegut pacientment a la tassa sense resposta, i descartat l'agent d'un imponderable d'ordre intestinal, comprengué que allò fundava en una altra mena de fet més subtil: semblant a una percepció fluent que algú altre, en aquell precís moment i ciutat, tenia els mateixos pensaments, similars sensacions, fins i tot pel que fa al goig immens d'un dia haver-se conegut i d'haver pogut donar-se a conèixer prest i tot còmodament. Una raresa, pensà: escòries de tall oníric que encara li afloraven de l'inconscient, tan despert com se sentia ell avui. De manera que, despreocupant-se'n, féu de nou cap a esmorzar com de costum: cafè amb llet amb els diaris del dia. Llavors tocaven les ablucions: i fou sota la dutxa calentona que la impressió l'assaltà de nou en forma d'idea que revenia cada cop amb més força fins a fer-s'hi nítida. És clar, si és d'allò més simple!.

Mentre es posava la corbata, anava imperitament grafiant (no fos cosa que s'esvaïssin) notes malgirbades sobre unes planes qualssevulla a l'agendassa del millor cuir italià amb la Montblanc d'acer. El què, com, amb qui, la presumpció ridícula de costos per a un objectiu tan a l'abast. Són caramulls d'idees com aquella, pensava, allò que més convenia a la gestió d'un institut de baix pressupost com el que, d'ençà d'uns mesos, es veia en l'agraïda tessitura de dirigir com per una carambola d'encegat atzar polític, per al qual -i per al cas- un qualsevol perfil públic amb la solvència oficiosa ben engreixada, ja feia el pes i n'hi havia prou per fer-se considerar un honor. Òbviament, així el rebé quan assentia i n'acceptava el càrrec encantat, provant d'expressar-se impertèrrit davant el caprici de les urnes i de no pensar en el sou.

Accions imaginatives, fórmules que, sense que se'n notàs la cuita, infiltrassin l'acceptació social i la impulsassin fins a la difícil normalitat i qui sap si fins a la problemàtica integració. Tot un desplegament fet amb el consens del sector, i pagat a mitges malgrat, com era d'esperar de bon principi, l'actitud renuent de l'empresariat a entomar pagaments just per promeses de flors i violes.
En ser al despatx tancà la porta per precaució, sabedor de retenir un pla extraordinari per al qual la mínima indiscreció podia ser fatal. Arribats a aquestes posicions, se sap, sempre es tenen enemics amb oïdes delatores que poden córrer afuats cap a forces obcecades precisament a desbaratar-te tota iniciativa. Aleshores, rumiat en silenci un cop més el sentit d'allò esborranyat precipitadament sobre l'agenda, l'estímul d'una innegable bondat de fons en el propòsit l'empenyé a cercar l'anuència d'algú ja bregat en tràngols similars: el seu immediat antecessor en el càrrec. Es tragué de la butxaca interior de l'americana el mòbil d'immòdiques prestacions i, a l'instant, ja comunicava amb el seu objectiu receptor. I no costà gaire quedar-hi sense afluixar massa explicacions: farien l'aperitiu en un famós bar pròxim a la seu. G. J. Galina tampoc no pencava gaire, ara.

De les hores mortes de l'entremig, a porta encara tancada, resolgué consagrar-se a remenar textos de llibres del prestatge de traduccions ja fetes a fi de fer-se'n una primera idea de cànon ad hoc. Emblemàtics, sobretot. I, per superar susceptibilitats de tot espectre polític, també els més anostrats d'entre els nostres. Es tractava de clavar-la, tot i fer anys que no tenia ni la més mínima idea de per on s'havien mogut les muses locals ni, fent honors a la veritat, d'ençà dels temps universitaris sols no s'havia plantejat ni gens ni poc considerar-ne la lectura. Se movia, idò, d'oïda. O adherit als vents de la loquacitat gregària de perfil mitjà, reiteradora i acrítica amb les patums. Mira; per ventura en això en Galina podria donar-li un cop de mà: una genèrica definició de tot-terreny havia avalat la seva anterior candidatura. I els temes!: els tràgics i els més cendradament elegíacs tampoc no serien apropiats per a la situació. Poden ser de mal pair o fins abaixar sensiblement els comensals amb criteri, o familiaritzats amb el gènere. Aquest factor deixava fora l'obra sencera de Gregori Samsó, pel que se sabia dit.

* * *
Un quart d'hora de xerrameca cordial mentre els servien la comanda, afiançà aquella falsa complicitat a què empenyen els compliments entre coneguts per força i deixava l'atmosfera a punt de teatre. Dos individus que s'ho saben tot l'un de l'altre i de qui, respectivament, ventilen així que en tenen ocasió l'enfilall d'inèpcies atribuïdes, talment deux semblables, deux frères. Així que, de la impostura amable, sobrevengueren les condicions necessàries per poder parlar discretament, amb la veritat en hipòtesi tal i com diuen que es fa en l'àmbit del secret professional. Només que a llum plena del dia i amb tots els ulls i objectius periodistes de ciutat passejant-se amunt i avall. Potser una mica a posta. Els polítics, aquesta seva refotuda manera de no saber res, tanmateix, emergiren com a la causa lacerant dels més sonats fracassos en la marxa de l'institut en sengles etapes, coincidien, i causa també de les decepcions intermitents dels seus capitosts. Com que no es tractava, idò, de retreure's res, altri havia de ser l'ase dels cops. De manera que lentament arribà el moment de la confidència, una vegada acabat el rosari relatat de truculències politicoadministratives.

-No sé què dir-te, Mamerra- sempre se'n solien dir pel malnom forjat en temps de militància clandestina

-Creus que la idea implica lesió de competències: tantes conselleries posant-hi cullerada en un mateix sector, no? Però, i si primer reunia la patronal i li en feia cinc cèntims? Engrescar-los a deixar de sentir-se uns voltors que només cerquen el duro per damunt de procediments i consideracions. Que tenen una oportunitat d'or per contribuir decisivament a fer pàtria, i per tan poc!. A ells que els és unes estovalles: paper imprès. I potser amb la subvenció nostra en poden incrementar la qualitat, el tacte, la gruixària, el sentit de comoditat del client. Cosa imprescindible si han de passar de ser un protector de superfícies o un llevataques, a souvenir d'un àpat inopinat, ple d'impressions sensorials inesperades. No ho veus, Galina? Si gairebé ja en tenc un eslògan turístic.

-No, si no et dic que no: la idea és molt teva, molt mamerriana, m'entens? Tu, sempre amb un punt d'eixelebrament revolucionari. Però, no sé. Els restauradors què volen? Només volen servir plats i el màxim de taules cada dia. La teva proposta introduiria, no sé..., un tombant cerimoniós: la lectura en silenci, la cavil·lació de sentits, la pruïja de defensar una interpretació quan ja una mica entonats. Poden alentir el despatx habitual de la facturació esperada de clientela. S'enfadaran, si veuen gent dreta esperant taula, o que se'n va per mor d'això. I, a més, el criteri d'autoritat: això de voler contractar un esplet poliglot d'experts en la matèria, localitzables per mòbil, disposat a dirimir discrepàncies o a fer-hi el cafè esplanant uns conceptes. No sé, Mamerra, no ho sé. I el limoncello victoriós, qui el pagaria?

-Això, rai, Galina: sempre s'hi pot trobar un espònsor si la cosa rutlla. Tres Perellons, per exemple. O no és un subministrador dels més enriquits en el sector? A més, em pens que ara es fa el nacionalista.

-I on trobaràs les twenty years, doctores en la cosa, que et vulguin anar en minifaldilla i patins? Ho veig fotut: a tot estirar, estudiants mig imposades, i en temps d'estiu.

-No hi fa res, tot pot ser perfectiu; cony, Galina: que no es ven una targeta verda que és com fum d'estampa? Idò, així mateix, home de déu, així. D'entrada, no és obligat: el client s'hi suma per voluntat, en pren la iniciativa. Però la veig tan clara, tan atractiva: qui no cerca un bàlsam poètic després d'unes hores de sol rendidor?

-Bé, tu mateix: la feina és teva; i què pot passar? Hi havia un monjo de no sé on que deia que les idees del tot dolentes no existien.

-Devia ser un poques feines-dictaminà més atent d'engrapar l'última oliva del platet.

Després, el silenci. La mirada d'ambdós volà còrvidament fins a dipositar-se per breu temps en el canalet d'uns pits joves d'impressió i força expressats, propietat d'una efígie (dessolada i tèrbola com a l'Anglada Camarasa), badada rere una lluna del 15. Hi volaren i deixaren que s'hi anàs també el cap. Rere allò que possiblement mai més cap de tots dos haurien. El reclam de la bellesa.