Dissolució de laberints

Dissolució de laberints
(o Alta política)

per Deulofeu Riutort


La llei de Murphy no fou una descoberta de Murphy, sinó d'altri amb un mateix nom.
Katy Massey
[...] ben mirades les coses, si em fessin dir quin és l'element essencial de la inspiració d'un artista, diria que és l'ofici mateix, o sigui aquella barreja endimoniada de coneixements, de trampa, de malícia.
Homenots. Joaquim Ruyra.
Josep Pla
[...] Hay ciudades tan descabaladas, tan faltas de sustancia histórica, tan traídas y llevadas por gobernantes arbitrarios [...] que no tienen catedral.
Tiempo de silencio.
Luis Martín-Santos
[…]
Méditez l'impartial méssage
D'un qui balance entre deux âges.

Le temps ne fait rien à l'affaire
Quand on est con, on est con
Qu'on ait vingt ans, qu'on soit grand-père
Quand on est con, on est con
Entre vous plus de contreverses
Cons caducs ou cons débutants
Petits cons d'la dernière averse
Vieux cons des neiges d'antan
Georges Brassens

Les seves penúltimes paraules públiques estrafeien un posat sintàctic d'heroïna afrancesada deliberadament massa prop del foc. No tem res de més clar que la traïció. No fou, idò, sols per les pressions a què es véu de totd'una empès arran d'un escàndol, per més que es furgui a llum plena, minúscul per a la moral històrica d'un país on tot ja era massa atrotinat -tan vell i indiferent-, que l'hereu del llinatge encara amb més hisenda hagué de demetre el càrrec de canceller en cap i, si de cas sols mitjançant la gràcia dels dos terços d'un parlament d'ençà de la fosca dels segles propici a sa estirp, retirar-se, abatut per fi, cap als seus palaus del sud quan res ja no semblava indicar que fóra encausat com a autor d'un delicte d'estupre contra la persona d'un desacostumadament jove secretari d'estat. Febus Gray. N'era l'anomenada subreptícia que prest rebria a l'interior de les converses, naturalment amb prudent sordina, a qualsevulla corrua heterogènia que es formàs fora i dins de salons per a passes retudes. ¿Dins quin dèdal d'aflicció, llavors, i d'ignomínia no s'endinsava, nau naufraig, ara que ja no era tinent d'un cap gens clar per, amb la trapasseria avesada, desfer-se, coronat de glòria antiga, entre llances d'oposició a sa autoritat? ¿Entre quanta hipotaxi de quincalla, torrentades de paraules de calada buida, no reeixia -no n'era capaç sense esma- d'encastar-hi ni un brillant argumental per excel·lir de la bromassa el debat veritable, la cada cop més esguerrada distància entre aparençar i ser? I tot això, que no ho veia ara el seu poble? No s'entemia que el volien enjovat a un huracà d'infàmia dirigint-li son ull afrós, sense sang, a sobre?
Tanmateix, ni els bons oficis d'aquell qui era temut per sa perícia a aconduir intrigues d'esquitxada certa o per la viscositat vaticana de ses maniobres, destres i tan eficaces tothora que d'ordir conspiracions o de resoldre delicades cruïlles polítiques es tractava; aquell a qui potser ja traïa, una engruna només, aquella seva mirada desviada, escèptica, a cops fins cínica, per l'efecte secundari previsible d'haver-se cregut molt, de jove, els moralistes francesos -De prou seny, hi ha poca gent que s'estimi més la censura profitosa a la lloança traïdora, deien que digué, tot eixut de paraules, amb la resignació lacònica de qui veu cremar-se indefectiblement algunes naus; d'aquí que els seus manifests, per fer-se fum, fossin tot sovint volterianament conclosos: Qui revela un secret d'altri passa per traïdor; ara, fills meus, qui en revela un de propi només pot ser tengut per un cretinàs-; és que ni ja tan sols, idò, les llanterneries de precisament ara aquell -cal insistir-hi- qui d'altre temps, bé que vinclant-se a sa dreta, s'afermàs com a autèntic cervell a l'ombra de l'organització, pogueren esser essencials per -amb tot i els fets, i més ínterim al període en què la veritat corre naturalment massa dispersa entre una broma enramada de veus mudables, ara a favor, suara contràries, dites verba volant o bé impreses sobre un paper prou aviat groguenc, ¡ah la tinta tan caduquejable que fan servir les rotatives!- fer desistir el canceller en l'hora cessant d'aquella seva obstinació per, puix ho calia encara, combatre-ho tot amb ració doble de la vella ardor histriònica, a fi de conservar una espurna d'imatge pública sens màcula que fes de memòria advocada per a un hipotètic sobtat retorn, ¡corejat públicament!, a còpia, posau per un cas més, d'organitzar d'aquelles campanyes d'actuació patètiques, ¿amb l'animosa simfonia míting de fons?, davant mateix d'un poble saturn, ni que fos triat d'entre el més adoctrinat i sectari, i amb fotos, moltes fotos rialleres al seu costat, que el transfigurassin, a fi dels comptes, en l'heroi victimitzat per l'àvola ira d'una oposició inconsútil, deslleial i fins reaccionària... Aquells!, qui havien fet de l'armari tot un principi ètic durant els decennis en què son pare manà menystenint-los i que ara, amb un procedir tan matusser, cercaven detonar la calma proverbial d'aquella terra recaptosa, d'una tan bona gent per a qui Sant Pere sempre havia estat indiscutiblement un bon home... I així, sessió rere sessió, davant per davant d'ulls indiferents en una inopinada comissió que hagués d'esclarir les màximes responsabilitats, hi brandà l'oratòria sòlita de qui coneix bé els clàssics. Déus, ja sabeu com la tem i l'estim: m'estim la traïció de la manera mateixa que odii el traïdor!. Tant d'afany i tants d'anys de formació estrangera despesos en l'erecció, a dir ver feliç i poc treballosa, d'un sòlid bastó de poder de faç democràtica, dissenyat per a una inèrcia tranquil·la de les coses, no podien ser ara una cosa tan inútil que, per un simple acte d'amor il.lícit transcendit, sucumbissin a la intolerància de fariseus amb la mateixa fragilitat dels castells d'arena.
Li calia mostrar-se fort, idò, i alhora sensible. I, amb displicència pel producte, repetir contra els vents, per exemple amb Shakespeare, cada tres per dos, l'esguard perdut per confins sense esperança, l'home que no heu la música a dins de si mateix i a qui no commou l'acord de sons harmoniosos, és ben capaç de tota mena de traïcions, estratagemes i depravacions... I més ara que el món ja no era generalment així. Que la vida, altrament, havia anat esdevenint, amb l'avenç dels temps grollers, treballs a escarada de seducció perduts.
Però, entre els dies d'ira i resignació, el canceller ja en funcions hauria encara de cercar, vanament, l'oblit per a una recança més íntima i infinita. Com un llast gàstric de caducitat dubtosa. Aquell perfil exacte de la ventura que tant l'havia abduït i al qual hauria proposat, sens dubte, amb això i tot, per generositat del cor refet, les garanties d'una passió meridional fins a l'últim dels seus alens. Amb el cor i l'honor restituïts, ho hauria fet sense pensar-s'ho un instant. Es cometen més traïcions per feblesa que per un ferm propòsit de trair, de segur que es permetria laxar en sos moments. A més, millor el perdó a una deslleialtat estratègica i millor la fuita bojament endavant, abans que no aquella desassossegadora imatge del revòlver platejat que, sobre la post oberta del secreter, li havia dipositat, com a la millor solució de partit, i, ja àulicament parlant, la més honorable, mentre a l'estança una grandiloqüència mahleriana proveïa de banda sonora, aquell mateix qui un temps potser a latere allaudabili atque allectatore (l'hexàmetre fosc, d'un hermetisme d'inconfesables falleves, a més de coix, que, ensems, havien escandit exclusivament per se, ja allà dalt, de la cúspide estant), i ara mateix qui, no sense que, sospitosament, hi hagués tercerejat un perruquer d'honoraris immòdics, per lògica obtendria més que mai les regnes de l'aparell i qui sap si la perspectiva d'una passió nova, en, consumada la caiguda, mantenir, segons deien que havia fet dir, la intenció de conservar intacte l'organigrama de l'executiu en nom de la sacra imatge d'honradesa d'un partit ja bicentenari i de la teoria del cistell on cau, en descuit, una sola poma tarada. Ell no cauria en els mateixos errors, en les estúpides emboscades de la indiscreció. Ell no. Hi ha persones repulsives amb mèrit i d'altres que agraden malgrat els seus defectes..., diuen que repussava a la bretolalla quan aquesta l'inquiria, a porta de palau, sobre el confús estat d'ànim del seu aviat excap de files, feia dies atrinxerat rere les persianes barrades de Consolazione di Mare, i d'on sols se sentia sortir, amortit però incessant i presumptament llagrimejat (sunt lacrimae rerum, els hi afegia, parsimoniós i amb un dit alçat, amatent a la cadència d'un nou finale txaikovskià, piu pianissimo), nit i dia, cada vuit minuts amb quaranta-cinc segons, com per acció de la inflexible utilitat de reiteració d'un comandament a distància, l'Adagio for Strings de Samuel Barber en una versió, per voler dir veritat, clarament insatisfactòria, ululada a capella per una cantant afrocatalana de nom infantil.
I així i tot, l'encara jove més hisendat del país ho hauria fet si, a banda de l'actitud poc procliu al concili i a la confraternització d'aquells goril.les que, com qui diu, fins despús-ahir protegiren la seva porta ni que fos amb cotons dins les orelles, no hi hagués negligit, en travessar de matinada, emmanillat i finalment emmordassat, per últim cop la llinda màxima que corporificava algunes de ses ambicions semblants, entre l'embalum de papers obsolets -un ofici oficiós del departament de turisme sobre preus del petroli i una guerra exòtica assullà; les últimes xifres de la fam i la set ja escampant-se just assucí-, gravada vora el nom estimat sobre l'eben africà de la seva extaula presidencial alguna llangorosa tarda de pluja i d'agenda buida d'aquelles tan donades a l'enyor, i abans que algú l'atordís en conminar-lo terminantment a no dir ni una sola paraula més, aquella maleïda xifra telefònica.