objectes inútils

Es curiosa la sensació que tens quan estrenes una cosa nova. Com ho podria descriure? Es un sentiment de satisfacció, de desig per aquell objecte, fins i tot una mica de superioritat. Vols que tothom d’una manera o una altre s’assabenti de la teva nova adquisició. La plenitud en sentir la típica pregunta de ¿és nou? En aquell moment a tu se’t dibuixa un somriure d’orella a orella i afirmes amb un moviment de cap, això sí, sempre restant importància, ja que la modèstia és una aptitud que suma punts en front els altres. Però és una modèstia fingida, ja que a la mínima oportunitat que se’t presenta comences a explicar el procés d’adquisició del nou producte, sempre amb un punt d’exageració és clar, perquè si no la cosa no té gràcia. I els altres et miren bocabadats, envejant la sort que has tingut de poder aconseguir-lo i ja fan plans per poder comprar-se’n un ells també. Això sí, amb discreció i fent que tot resulti un procés de casualitat per a poder dir: mira que vaig trobar l’altre dia mentre anava al gimnàs, i és clar, en veure-ho vaig pensar en tu i no me’n vaig poder estar. I els altres el seguiran i així successivament fins a posar de moda un producte, en que ningú sap exactament per a què serveix, però se l’havien de comprar perquè el del costat el tenia. I aquell primer inútil que va pagar per una cosa que li feia gràcia a marcat tota una tendència sense voler-ho, i quan vagi dient que ell fou el primer en aconseguir-ho ningú li farà cas, perquè seguirà sent un inútil amb o sense l’objecte en qüestió.