NOVA TECNOLOGIA

Dues dones són en un cotxe que les esperava a l’aeroport d’Orly. Es dirigeixen a l’Hotel on es celebrarà la convenció; l’empresa els ha reservat dues places i dues habitacions individuals, ves per on. La Sara gairebé ho prefereix, amb la Mònica hi té, només, una estricta relació laboral, li estranya, però, que l’hagin seleccionada per acompanyar-la, no té res a dir de la seva eficiència, tan sols que, en principi, no era el que estava previst.
La Mònica és bonica, vistosa, més aviat; té els pits petits, tot i que amb els medis actuals els augmenta tant com pot.
La Sara té una bellesa natural i no fa res per remarcar-la, tanmateix amb els pits; generosos des de l’adolescència, sempre els ha amagats.
Han arribat a l’Hotel, prop de la Place Vendôme. La Mònica en queda enlluernada, és la seva primera visita a París i, només posar-hi els peus n’ha quedat extasiada. La Sara, en canvi, hagués preferit allotjar-se en un lloc més discret i menys sorollós, la qual cosa és impensable quan es viatja per feina i molt més tractant-se d’una convenció, on les empreses, en certa manera s’hi juguen el prestigi.
No soparan al restaurant, prefereixen prendre alguna cosa a la cafeteria i enllestir aviat, l’endemà els caldrà matinar.
En acabar, tot anant cap l’ascensor, donen un cop d’ull al bar, fer-hi una copa era imprescindible, diu la Mònica i la Sara cedeix. Es queden a la barra, i no les deixen soles gaire temps. Una copa, dues, a la tercera la Sara fa l’acció d’anar-se’n; els ulls de la Mònica miren suplicants, és tan agradable el noi amb qui s’ha enrotllat...La Sara se’n fa el càrrec; pocs minuts després està al llit, acomodada enmig de coixins, vol revisar la seva intervenció a la ponència de demà.
S’adorm aviat, vençuda pel tràfec de la jornada; encara no és conscient dels maldecaps que l’esperaven.
La desperta una veu procedent de l’habitació del costat, la de la Mònica? Resta quieta a l’aguait, uns moments de tensió i torna a sentir la mateixa veu, en anglès? Ha saltat del llit, s’apropa a la paret però, novament, el silenci. Es tranquil·litza, el noi de la barra parlava anglès amb la Mònica, com no hi ha pensat?. S’adorm i no es desperta fins l’endemà.
Baixa directament al menjador on serveixen el desdejuni; pregunta per la Mònica, mais non, mademoiselle no hi és pas. Esmorza ella sola per avançar, vol tenir temps de fer el que anit quedà pendent. Quan surt del menjador la Mònica no havia arribat i la truca per telèfon; no contesta, és clar, tal vegada estigui al bany, no insistirà, no vol ser indiscreta.
Capficada amb el seu parlament i de cara la pantalla de l’ordinador, no se n’ha adonat del temps que ha passat, comença a ser tard per intercanviar opinions, caldrà insistir i torna a provar, primer per telèfon i després trucant a la porta, lleument i amb força, el silenci per resposta. Abans d’alarmar-se regressa al menjador, ni rastre de la companya, el mateix cambrer li ho ratifica amb un gest.
Recorre bona part de l’hotel, començant per la sala d’actes que ja és a punt de rebre els participants, les terrasses, solàrium, piscina, tal vegada la irresponsable hagi demanat un massatge. De sobte, un cúmul de pensaments se li han passat pel cap en recordar la veu estrident que ha sentit durant la nit parlant en anglès.
Acut al servei de seguretat de l’hotel, sense més demora, no poden perdre més temps, perquè ara la situació és greu, ho veu amb claredat. El detectiu coincideix amb ella; van fins l’habitació de la Mònica i obren la porta. Només la vànova i el llençol que han lliscat del llit denoten un cert desordre, el bany impecable, ni en un lloc ni a l’altre s’observa cap rastre de sang o de forcejament, van a l’armari i ... Hola què ha passat?
El director i el detectiu es giren en direcció d’on ve la veu i la Sara fa un bot i una cara com si hagués vist un fantasma. El director ha sospirat, el detectiu s’ha tret els guants i ambdós s’han mirat, s’han posat d’acord i amb una inclinació de cap han marxat alhora, com dient “ja la tenim armada”.
La Sara dispara ell consegüent “on eres?” i, la Mònica, sorpresa, encara, per l’escena de pel·lícula que acaba de presenciar, diu “que ha anat a passejar fins el Sena”. Sembla que la Sara està a punt de donar-li un bolet però es gira i obre la porta d’una revolada, amb un “fins la sala d’actes, ara mateix!”.
Durant el viatge de tornada a banda dels assumptes professionals, la Sara ha raonat el neguit que havia sentit amb la seva absència, i el justifica a causa de les veus, gairebé estridents, que escoltà durant la nit, no s’entenia massa el que dei la veu però parlava en anglès. La Mònica no havia gosat riure però li explicà amb tots els ets i uts que, comentant amb un amic que marxava de viatge i que no sabia si roncava, la qual cosa la tenia inquieta per si compartia habitació, ell li havia deixat un mòbil amb una aplicació específica que l’avisaria, si fos el cas. La VEU havia parlat en anglès, dues vegades dient “no ronquis tan alt” i, al final, “dorm, estigues tranquil·la”. La Sara es sent fatal, pensant amb l’enrenou, el número que ha muntat, es voldria fondre.
Un taxi l’ha deixada a la vorera, davant de casa; ningú l’hi du la maleta fins l’ascensor, s’ha acaba t els luxes i el viatge, sobretot. Professionalment, se’n sortí millor del que s’esperava, tenint en compte les circumstàncies.
En obrir la porta, se sent l’olor de detergent, el parquet brilla, senyal que la Mari ha passat per casa.
Quan arriba de fora sempre espera, secretament, que hi hagi algú esperant-la. Aquesta vegada, però, agraeix amb tota l’ànima trobar-se amb el silenci, amb la seva assumida solitud i l’abraça.