Cercador
NO T´ATURIS MÉS
Un relat de: MariaMEl títol, no és pas una ordre per a ningú en concret, que no sigui jo mateixa. Escriure-ho aquí em compromet i, a més, m’empeny a continuar. No he escrit res des de la jornada de Sant Jordi. Diada a recordar perquè, enguany, fou una conxorxa d’elements.
El dia abans estava il·lusionada, més aviat com una cabra feliç i contenta. Tenia el meu primer llibre, la meva primera criatureta literària, es diu “Exercici de Vida” i el presentava a la paradeta de l’Associació; enguany, no especialment ben situada, al final del Pg. Lluís Companys.
Els més matiners dels nostres, hi foren des d’abans de les vuit, i jo a les vuit tocades. Vam enllestir i la parada feia goig. Tot just d’haver mostrat la satisfacció contemplant els llibres i l´ordre entre ells, començà l’esclat. Primer, el de vent, que amenaçava amb endur-se’n tot el parament i ho anava fent. Foren els primers embats que a córrer-cuita, els que hi érem, vam lluitar i aconseguir, que les destrosses fossin les mínimes. Després del vent arribà la pluja, que anàvem enxiquint i reduint d’allà on s’acumulava.
El que més ens sobtà fou la calamarsa! Les parades del voltant ja els volava el tendal; hi havia trencadissa per tot i, prop de les quatre de la tarda, també nosaltres, capitanejades per la dona experta i amb seny, que és la Montse A., vam plegar a contracor, sota el vent i entre els flocs de neu. Molt bonic tot plegat.
Fins aquí, una petita crònica del que fou la nostra volguda diada que certament, no té res a veure amb el títol; tot arribarà.
Des d’aquell dia assenyalat, no havia escrit més. L’aturada no em fa feliç i jo, com la majoria de mortals, la cerco, la felicitat. I, d’aquí el títol “No t’aturis més”. Després de la calamarsa, circumstàncies vàries i crisis literàries, sovintejades, segueixo l’ordre i continuo esperonada.
Penso que vist el vist que hi ha, la nostra closca no està per tirar coets, però. Tampoc m’agrada parlar per fer plorar; a vegades se me’n va la mà.
A l’aturada podem donar-li bona vida; la paraula té diversos usos i accepcions, Ens pot precipitar a l’abisme o enlairar-nos fins els núvols. D’això va el relat; de positivisme i que la llevantada empenti cap amunt.
Sortosament, tinc amb qui conversar, inclús quan penso en veu alta m’escolta; com fa uns dies en plena crisi, o com ara, que s’ha apropat a mi i tot ha estat fàcil. No hem deixat espai entre el dos i hem respirat gairebé a l’uníson. Els deixem fer. Tot tantejant, entre tendresa i passió, els cossos s’han reconegut i prenen la iniciativa.
Els sentits i sentiments, tenen memòria, un cúmul, i saben què i com fer per continuar vius. Els cossos es demanen, l’un a l’altre, i en concordança s’exigeixen “no t’aturis més”. I no ens aturem.
El títol que se m’aparegué després de tant esperar, ha estat el detonant per arrancar altra vegada i continuar amb els meus relats. Amb la literatura i el plaer. En ambdós casos, és indispensable la creativitat, i una i l’altre s’han de cultivar. És el que intento fer, també, amb els relats.
Aquest, acaba aquí. Disculpeu si té més de catarsi que de relat.
El dia abans estava il·lusionada, més aviat com una cabra feliç i contenta. Tenia el meu primer llibre, la meva primera criatureta literària, es diu “Exercici de Vida” i el presentava a la paradeta de l’Associació; enguany, no especialment ben situada, al final del Pg. Lluís Companys.
Els més matiners dels nostres, hi foren des d’abans de les vuit, i jo a les vuit tocades. Vam enllestir i la parada feia goig. Tot just d’haver mostrat la satisfacció contemplant els llibres i l´ordre entre ells, començà l’esclat. Primer, el de vent, que amenaçava amb endur-se’n tot el parament i ho anava fent. Foren els primers embats que a córrer-cuita, els que hi érem, vam lluitar i aconseguir, que les destrosses fossin les mínimes. Després del vent arribà la pluja, que anàvem enxiquint i reduint d’allà on s’acumulava.
El que més ens sobtà fou la calamarsa! Les parades del voltant ja els volava el tendal; hi havia trencadissa per tot i, prop de les quatre de la tarda, també nosaltres, capitanejades per la dona experta i amb seny, que és la Montse A., vam plegar a contracor, sota el vent i entre els flocs de neu. Molt bonic tot plegat.
Fins aquí, una petita crònica del que fou la nostra volguda diada que certament, no té res a veure amb el títol; tot arribarà.
Des d’aquell dia assenyalat, no havia escrit més. L’aturada no em fa feliç i jo, com la majoria de mortals, la cerco, la felicitat. I, d’aquí el títol “No t’aturis més”. Després de la calamarsa, circumstàncies vàries i crisis literàries, sovintejades, segueixo l’ordre i continuo esperonada.
Penso que vist el vist que hi ha, la nostra closca no està per tirar coets, però. Tampoc m’agrada parlar per fer plorar; a vegades se me’n va la mà.
A l’aturada podem donar-li bona vida; la paraula té diversos usos i accepcions, Ens pot precipitar a l’abisme o enlairar-nos fins els núvols. D’això va el relat; de positivisme i que la llevantada empenti cap amunt.
Sortosament, tinc amb qui conversar, inclús quan penso en veu alta m’escolta; com fa uns dies en plena crisi, o com ara, que s’ha apropat a mi i tot ha estat fàcil. No hem deixat espai entre el dos i hem respirat gairebé a l’uníson. Els deixem fer. Tot tantejant, entre tendresa i passió, els cossos s’han reconegut i prenen la iniciativa.
Els sentits i sentiments, tenen memòria, un cúmul, i saben què i com fer per continuar vius. Els cossos es demanen, l’un a l’altre, i en concordança s’exigeixen “no t’aturis més”. I no ens aturem.
El títol que se m’aparegué després de tant esperar, ha estat el detonant per arrancar altra vegada i continuar amb els meus relats. Amb la literatura i el plaer. En ambdós casos, és indispensable la creativitat, i una i l’altre s’han de cultivar. És el que intento fer, també, amb els relats.
Aquest, acaba aquí. Disculpeu si té més de catarsi que de relat.