No som els últims

He vist una pintura que no m'agrada,
barbàrie que no s'oblida i fa marca,
cruels assassins, realitat amarga,
la crua realitat, presa i descarnada.

Hem de morir, diuen, és llei de la vida,
però no a les mans de botxins mortals
que donen mort amb eines artificials,
uns fets que el protagonista mai oblida.

Llibertat per uns i l'amargor pels altres,
al límit de la mort viuen la impotència
i perdura en mental inconsistència,
en ànimes balbes que mai podrà abatre.

El meu interior punxa soledat, frau
de morts sense treva i cossos mutilats
per exèrcits que han estat entrenats,
furtadors d'ànimes que cercaven pau.