No sempre és plaer

Un relat de: KäRLeK

Arribo a casa seva. Li faig un petó als llavis. El seu somriure m'explica que tenia unes ganes boges de veure'm, i jo també a ell. Pugem tots dos agafats per les estretes escales que ens condueixen al pis superior de la casa. Ja me les començo a conèixer. Ens dirigim directament a la seva habitació, i com si ja fos meu, em descalço i m'estiro al llit, tirant-m'hi fent un petit salt. Ell també es descalça, em mira i em fa un petó. M'abraça i em xiuxiueja que li encanta estar així. A poc a poc, dolçament ens anem traient la roba, besant-nos i acariciant-nos al mateix temps. Li acaricio tot el seu cos sencer amb els meus llavis, que de vegades són rellevats per la llengua o les mans. Quan ell està hipnotitzat s'estira sobre meu. Em besa repetides vegades, i després comença a baixar. M'acarona amb les mans i després amb la boca els meus pits. Em començo a excitar. Els meus sentits es desperten i em torno més sensible a qualsevol contacte amb la seva pell. Després d'entretenir-se una estona amb els meus pits baixa una mica més, fins al meu sexe, que està humit. Entre la boca i els dits, no puc evitar algun sospir de plaer, però és fugisser. Al cap d'una estona em demana si pot agafar un preservatiu. És clar que sí, amor, li dic sempre. L'obro, se'l posa i em demana com vull posar-me. Començo jo a baix. En aquest moment és quan em sento més frustrada però contenta alhora. Ell sentirà plaer gràcies a mi, i això m'alegra, però pel contrari, jo no sentiré res. Començo a moure la cadera al mateix ritme de sempre. Al cap d'una estona canviem. Jo em poso sobre seu. Em repeteix que sóc seva i només seva. Jo li dic que sí, i li faig un petó dolç a la galta. Segueix el moviment uniforme de cadera que cada vegada augmenta més la velocitat, igual que els seus sospirs. Quan ja portem un temps igual, em diu que no aguantarà gaire més. Jo, com sempre, li contesto que acabi quan vulgui. I tal i com m'ha dit, no tarda gaire en acabar. Me'l miro i veig la cara de satisfacció que té. Li pregunto a quin cel està, i em respon que en aquell precís moment es troba al setè. Li dedico un somriure i imagino a veure quin dia jo hi sabré o podré arribar-hi. Encara no he trobat el camí, i mentre ell gaudeix de l'orgasme, jo, l'únic que puc fer és mirar-me'l i autoconsolar-me que algun dia arribarà. El que he sentit en aquells moments és res, només el fregadís del seu penis erecte envoltat d'una capa de goma que navega pel meu sexe obert a ell però tancat als sentits. Com a molt, el contacte amb algun punt erogen però durant uns segons. Suats, anem cap a la dutxa. Ens ensabonem l'un a l'altre, juguem una mica amb l'aigua i ens besem. Quan ja estem eixuts, miro el rellotge. És tard, li dic. Em vesteixo, m'acompanya a la porta mentre em diu adéu i jo desapareixo amb la meva moto en direcció a casa. Durant el trajecte, penso que ja ha passat una altra tarda. Ja fa tres mesos que aquestes tardes es repeteixen tres o quatre cops a la setmana. L'únic avanç que he notat és que no em fa mal quan m'entra el seu penis, però res més. Suposo que algun dia canviarà, em repeteixo, com cada vespre, quan marxo cap a casa. I només em consola saber que ell, en aquell moment és feliç.

Comentaris

  • uruki | 06-08-2007

    m'agrada...

  • Desig i tendresa[Ofensiu]
    Nubada | 02-08-2007

    Molt ben explicat. No sempre és plaer, però en el relat no hi ha resentiment. En canvi no hi manca el desig i la tendresa. Vés a saber...

l´Autor

Foto de perfil de KäRLeK

KäRLeK

33 Relats

30 Comentaris

31175 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater.
________________________________________

Podeu trobar-me a:
margoak@hotmail.com