No et puc oblidar, que no ho veus?

És tard, són tres quarts de cinc del matí.
No puc dormir. No ho he pogut evitar però ho he fet. N'era conscient que em faria encara més mal. He volgut recordar-te. Recordar-te d'aquesta forma, per primera vegada.
He obert el calaix, el calaix que m'obre les portes cap a l'infern. Alhora però, un calaix és part del meu "jo".
No ho he pogut evitar i m'he retrobat amb les teves coses, amb el meu passat.
Les teves cartes, la teva goma, el teu clauer...coses que no tenen valor però per a mi, ho és tot.
No ho he pogut evitar i he llegit una de les tantes cartes, l'última.
A la carta em deies que t'oblidés, que ho havíem de fer, fer veure com si no hagués passat mai res.
Perquè em demanes això? Com vols que t'oblidi si tot em recorda a tu?
Decideixo sortir de la meva habitació, amb la intenció de d'aturar el meu patiment. Em quedo parada abans de sortir. Et veig Joan...et veig...a sobre el meu llit, rient, parlant...és com si estiguessis aquí...
M' en vaig al menjador per així intentar oblidar-ho tot. Obro la porta i et veig Joan...et veig...assegut al sofà jugant amb el meu gos...és com si estiguessis aquí...Però no hi ets...