No es perdia res

La Ferina havia perdut l'olfacte. Cridava, emprenyada:

-Torna, punyeter, que jo et vull! Vine, que et posaré un mocadoret amb aigua del Carme!

També tenia una pedra al ronyó.

-Cada vegada tinc més tecles!

Per acabar-ho d'adobar ja no podia agenollar-se a missa.

-Això sí que em fot!

Llavors potser reia. O plorava. Tot depenia de com estigués, de l'actitud que l'abracés.

Eren coses de l'edat i un xic de l'herència. Així ho entenien fills, néts i besnéts. La Zeferina sempre havia estat forta com un roure -o com dos- i a punt de fer cent anys era normal, normalíssim, que tingués xacres.

Però perdre la flaire, de bon tros, era el que més l'amoïnava.

Per això, l'extensa família de la dona que havia treballat al camp gairebé set vides com les dels gats, volia fer-li un present especial: rememorar olors que la fessin somriure.

Durant una tarda sencera, després d'un àpat de celebració molt emotiu, es van posar tots -com van poder- davant la llar de foc, que l'hivern a fora es menjava la blavor del cel, la tornava gris, i feia que el fred piqués fort. Convenia que l'escalfapanxes i la tendresa del caliu familiar en fossin defensa.

Per a l'anciana, ben instal•lada en un balancí, aquell regal va ser com llaurar exitosament un camp que havia quedat erm. Cada membre explicava, tan bé com sabia o podia, alguna cosa que ajudés a retornar la sensació perduda.

La Pili va evocar quan feien melmelada de codony. En Pere i en Pau, l'olor dels tomàquets verds acabats de collir que calia posar per mides en caixes de camp que l'intermediari s'enduria i pagaria a preu pestilent. La Teia, de la llet de vaca acabada de bullir perquè perdés els microbis. En Gibert, de la cera dels ciris de les misses de Setmana Santa. En Jofre i la Roser, dels crispells de bacallà. La Rita, la de la ratafia que feia el besavi...

Emocionada i amb el sentit somort miraculosament revifat, la Ferina va esclatar alhora tremolosa i ferma:

-Em ve al nas i al cor l'oloreta del cos d'un nadó. El meu primer fill, en Tià, que va morir a la guerra. Li ensumava els peuets i els li besava. Li flairava el coll quan feia estona que havia mamat. Les seves rialles i els meus somriures feien olor de felicitat.

Un silenci s'apoderà de tots els cervells. De cop i volta, tots aquells aromes confluïen, pidolaires. Tots van saber que l'endemà adquiririen flors en corona, les més fragants, perquè la Zeferina es trobaria amb en Tià.





+++++++++++ I aquí el comentari que la 'jutgessa' i convocant del repte 'Olor antiga', la companya brins, va elaborar amb tot el seu bon saber:

El relat concentra l’atenció en el personatge d’una vella, la Zeferina, de la qual es destaca des de bon principi el seu problema fonamental: ha perdut l’olfacte. Aquest personatge reflecteix la resignació i la tristesa, però en cap moment des de la desolació o l’asfíxia, sinó des d’una impotència més aviat còmica, sense dramatisme accentuat, buscant la intensitat dramàtica del clarobscur. A continuació, el relat ens amplia els altres personatges, una família emotiva que decideix trobar la solució al seu problema, a través de la teràpia de les olors-records. Però de forma sorprenent i creativa, la solució dictamina el fat inexorable, recuperar el sentit olfactiu significa, lamentablement, la mort. Una història creativa, amb molta habilitat descriptiva de les olors, que et permet destil•lar certes aromes mentre llegeixes i et transporta a mons personals viscuts del passat.
Història que, sense portar a l’extrem el sentimentalisme, evoca una tendresa infinita, amb un llenguatge viu, fresc i fluid, amb la important presència de detalls quotidians que ens fan obtenir una imatge perfilada de la realitat literària i compartir l’escena dels fets, com si fóssim un personatge més i arribar a fer-nos conscients de la nostra pròpia vida.