no em donen carnet però som família nombrosa

Fa unes setmanes que la Henar i jo tornem a viure soletes. M'explico: Primer va apareixer la Laia, amiga invisible de la Henar. Jugaven, xerraven i quan jo preguntava "on és?" em deia "darrera la porta", es veu que s'amagava quan jo apareixia. Suposo que era el seu joc privat i jo no hi tenia entrada. No li'n vaig donar més importancia.
Al cap d'uns mesos la Laia va desaparèixer però per donar pas a la Carla i l'Erik. Ara ja no eren "miguets", eren els seus germans, i la Henar m'hi feia participar: tres platets a la taula petita per sopar, lloc per a tots al sofà... em va fer molta gràcia, la veritat. M'encanta que tingui una imaginació desbordant. I, tenint en compte que seran els únics germans que tindrà, doncs que els disfruti, que jo vaig disfrutar molt amb els meus (clar que els meus eren reals...).
Al cap de poques setmanes va apareixer el llop. No té nom. Li'n diem així, El Llop. Vaig pensar que com al separar-me vam "dividir els bens comuns": per ell la gossa, per mi la nena... potser la Henar buscava un substitut per la Churreta, no sé. Bé, el Llop ja dóna més pel cul... que si ara fora a l'escala perquè ho emplena tot de pèls (és que m'ha sortit molt neta i polida, ves), ara el lliguem a l'arbre fora de l'escola perquè a les classes no pot pujar-hi... posa-li pinso, mama! i el pinso són els cereals de l'esmorzar, que la Henar sempre els hi ha dit així i la veritat és que s'hi assemblen: són boletes, es posen en un bol i es mengen...
Bé, vivíem així ben feliços tots plegats.
Comença l'escola. Ja és gran (diuen) i va a l'escola. P3. Pobreta ! Hi ha reunió de cada pare/mare amb el mestre per conèixer la criatura. Sí, EL mestre. En Manel. Això m'agrada, una figura masculina a diari a qui adorar li anirà bé. Parlem d'ella. Em diu que té molta imaginació i que s'inventa històries. Hi juguem gairebé a diari a inventar històries... Em dóna per parlar-li de la Carla, l'Erik i el Llop. Es pixa. Em fa tantes preguntes sobre el tema que li dic "no és bo?" i em diu que que és normal però que el joc és superelaborat per lo petita que és, continuem xerrant i em diu que el que no té tant clar és que sigui normal que jo hi participi tant... que els acabaré veient!! joer, no et passis, tio, només em fa gràcia i m'és igual posar un plat davant d'una cadira buida que a un ninot sentat a una cadira, no?
Al metro ja em fa més pal, veus, seguir-li el joc perquè la tia em fa ocupar un espai de quatre i si algú s'asseu als seients "buits" no es talla: mama, que xafen a l'Erik... quan la gent s'aixeca per mirar-se el seient no sé si riure o fer veure que no és filla meva...
Vaig deixar de jugar-hi perquè la Henar va començar a implicar a qualsevol que passés una tarda amb nosaltres o vingués a sopar i clar, hi ha gent que vale, bon rotllet, però el Jesús, per exemple es posa nervioset i un dia mentre sopàvem, amb la nena ja dormint, em va dir "Dix, ho has de deixar de fer això, fas una mica de por, de vegades no sé si te n'adones però portes tu la iniciativa del joc, avui has cridat TU a la Carla i a l'Erik a taula..."
I vaig deixar de jugar-hi. De fet, des de llavors han desaparegut "bastant" de les nostres vides. Al Llop ja quasi no l'anomena i ara la Carla i l'Erik només surten a les seves converses de tant en tant. Jo, prometo i juro que ja no hi participo ni li pregunto. I si ella me'n parla dic sí, sí i passo. Germanetes, ara sóc una mare globalitzada.
Vigileu-me que la tornaré boja aquesta nena...

P.D. Henar, has de deixar de dir-li a la iaia que té arrugues, que es posa trista. Vale, li diré que té pigues. Molt bé, bitxito. D'això els grans en diem diplomàcia. Dipoquè mama? Res, bitxo, res...