No diré res (1a Part)

-Com estàs? Com ha anat el dia?, i ella em diu: -Bé, amb un to gens convincent.
No sé què li passa a la meva filla, és com si no la conegués. Li veig la tristesa als ulls, en els seus actes, en la seva manera de cada dia arreglar-se i vestir-se, em sembla que vol aparentar estar el que ella diu; que està bé.
Però no m'ho crec, potser, hauria de fer com em diu, creure-la, i no preguntar-li més. Però no ho puc evitar! Filla, diguem que et passa, que tens, que et fa cavil·lar quan estem en silenci tornem a casa quan et vaig a buscar a l'institut? Que penses quan dinem i menges en silenci sense mirar a ningú, mirant el teu plat, quasi sense menjar, i veient el televisor? Perquè et passes hores a l'ordinador, amb gent que ni coneixes? Perquè escrius coses tan tristes?
Filla, et vull conèixer! Em desespero, perquè no sé quin és el teu mal, sé que algunes nits, plores a la teva habitació fins que t'adorms de cansament.
Els teus ulls, plens de vida quan eres petita, ara no tenen llum, demanen a crits d'agonia que algú t'ajudi. Sempre has dit que les teves coses les expliques a les amigues, però no sembla que siguis feliç estant amb elles. No entenc res quan alguns matins, et poses nerviosa i crides, i cridem, i ens emprenyem, i quan dius que no vols anar a l'institut, que et trobes malament, que no hi estàs bé. No ho entenc, diguem perquè. Obre el teu cor i et podré ajudar.
__________________________________________________
-Com estàs? Com ha anat el dia?
-Bé.

Mentida mare, t'estic mentint, no ha anat bé, tot està malament. Sempre m'heu dit que no està bé mentir, però no vull que sàpigues que no sóc forta, que no aguanto més, que no em suporto a mi mateixa, que no puc amb el meu cos, ni amb la meva ànima, que voldria adormir-me i no despertar-me mai més.
Que miro, com a la cançó, la tele sense veure res, que ploro secament fins a caure en el son, que no sóc feliç; que la teva nena està al límit, que està cansada d'aparentar que està bé.
Que estic sola en aquest món de bojos, que la gent que m'envolta està tant buida com una cançó sense notes, que em vull morir. No vull que vegis i sàpigues, que tens raó, les meves amigues no m'ajuden...
Però que dic!? Calla, les teves amigues són les millor persones que coneixes, potser no t'escolten sempre, o no et saben escoltar, però són les teves amigues.
No vull que sàpigues, que no veig felicitat per enlloc, que tot és mort, i jo sóc morta, que per no poder, no puc ni plorar, que no vull seguir més aquí.
Que em miro en el mirall i hi veig a la persona més infeliç d'aquesta terra. Algú havia dit, "l'èxit és mirar-se al mirall, i poder aguantar-se la mirada". Jo no puc ni mirar-m'hi. Quan m'hi veig, em trobo a mi mateixa i em fa por, fa un temps que em pentino sense mirar-me, em rento la cara sense mirar-me, ni em pinto per no mirar-me. Evito els miralls, no em vull veure i veure el que no vull ser, "La finestra, en caure el vespre, s'ha tornat en un mirall i el que veig es tan lleig que m'espanta.". Quina por mare, quina por quan veig els meus cabells, la meva cara de por, la meva cara de tristor, la meva cara de tot menys èxit, la meva cara de tot menys el que jo voldria.
Però no, callo, perquè el món no ha de saber que no sóc res.
__________________________________________________
Cada dia està més trista, no m'ho vol explicar, però jo sempre li dic que estic allà per ella, que si vol, també em pot explicar el que vulgui. Però sempre em diu que no, que no i que no, "que els pares són pares, i que per això els fills no els expliquem res". Sempre agafa i em diu que jo quan tenia la seva edat tampoc em comunicava amb la meva mare, però es que era ella qui no tenia interès en coneixem, era ella qui li era tot igual. Jo no, jo vull conèixer-la, ella no m'és igual... Precisament, quan penso en la meva mare, desitjo no ser una mare igual que ella.
Filla, si us plau, no em facis pensar que sóc com ella, em faria molt de mal.
__________________________________________________
La mare es deu ensumar alguna cosa, cada cop que em diu que li puc explicar els meus problemes, li dic que no, que ja tinc les meves amigues, que encara que les vegi ben poc, hi són, encara que no em truquin massa sovint, sé que m'estimen, que em volen tal com sóc. Que els pares són els pares, no els puc explicar tot el que em passa pel cap!! També li dic que no és pas com l'àvia, que no es preocupi.
_________________________________________________
Avui ha vingut especialment trista, fa cara de derrotada, de que alguna cosa al final l'ha guanyada, per descomptat que no m'ho explicarà. Un cop més li diré que pot comptar amb mi pel que vulgui, i ella em dirà que no, que no cal, que no ho necessita, que està bé, que tot va normal, jo li diré que d'acord, però que sàpiga que hi sóc, que sempre hi seré, ella pujarà a la seva habitació i es tancarà, es posarà la música i ja no se què farà i molt menys que estarà pensant.
__________________________________________________
Les he decepcionat, no sé què he fet exactament, però les he decepcionat, diuen que vaig amb elles per un tio, a qui només puc veure quan les vaig a veure. Potser si que és veritat, les veig a elles, i de pas també el veig a ell, però si ell no hi és, tampoc passa res! Diuen que sóc una aprofitada, i que vigili el que faig, que encara em deixaran, si segueixo així, que sempre ha estat el mateix, que sempre que hi havia algun tio per enmig o alguna persona, segons elles, més "guai", em tirava més cap a ells i menys cap a elles. Jo els he dit que canviaria, que ja no les decepcionaria més, però no em creuen, diuen que no puc canviar, que no volen que canviï, que m'estimen així, però elles no m'han dit mai que pensaven això! Estic tant confosa... Si he fet aquestes coses, ha estat sense voler-ho. No els agrada que quedi amb altra gent que elles. Però, jo vull sortir amb tothom, no em poden obligar a anar només amb elles.
No se què fer. La mare ja m'ha tornat a preguntar.
__________________________________________________
Avui la meva filla s'ha tornat a quedar a casa, però ha estat diferent, directament ens ha dit a mi i al seu pare, que no tenia ganes d'anar a l'institut, que no en tenia ganes, que no se sentia amb forces. El meu marit s'ha quedat a casa xerrant amb ella i més tard he vingut jo. Hem estat xerrant tots tres, ens ho ha explicat tot, ens ha dit que al nou institut on va ella, no està bé, que està sola, que tothom la mira per sobre l'espatlla com si no fos ningú, que en aquest institut només comptes si ets més guapo si vas millor vestit, o si caus bé als "guais". Després ens ha explicat tot una història amb les seves amigues, que s'havien emprenyat amb ella, que li havien dit que vigilés amb el que fa, perquè si seguia així l'acabarien fotent fora. Jo ja ho sabia, que aquelles noies no eren aigua clara, que eren molt nenes, que no havien madurat, i que sent com eren, feien fer a la meva filla burrades impressionants, i si algun cop li dèiem, ai! Pobres de nosaltres! El ciri que ens muntava... Li hem tornat a dir, i un cop més les ha defensat. Hem accedit a tornar-la a l'altre institut, si així ha d'estar millor...
El meu marit li ha dit una cosa molt sabia, "un amic de debò no et demana que canviïs, i t'estima tal com ets, un amic de debò, encara que el vegis d'any en any, és com si no te n'haguessis separat en minuts. Ja saps que la teva mare i jo, tenim els millors amics repartits per altres bandes, i els veiem ben poc, i com és cada cop que ens veiem? Ens posem molt contents i xerrem de tot, oi que si?"
__________________________________________________
Avui no he pogut més i els ho explicat tot als meus pares. El que m'ha dit el pare ja ho sabia, però mai ho havia vist des d'aquest punt de vista. És veritat que ja feia temps que quan algun cop quedava amb elles no era el mateix, que no em posava contenta, perquè tot i tenint-les a prop, les sentia sempre molt més lluny del que estaven. He de fer tot el que pugui per recuperar-les, començant per tornar al meu antic institut. Ara que ve l'estiu, i que passarem els tres de quatre dies de festa major a casa l'Armanda, com cada any, ho podré arreglar.

________________________________________________
Ja està, Festa Major, la filla ens desapareix durant tres de quatre dies i amb la cosa de que s'ha de passar tot el sant dia amb les seves amigues de l'ànima, no es pot ni encarregar una estona del seu germà petit, i la gran rai, que ja té cotxe... No m'agrada quan va a casa l'Armanda, perquè no se que fan, ni com està ella, em preocupo, com a mare que sóc...
________________________________________________
Quina merda, estic fent tot el que puc per què tot torni a ser com abans, faig el paridós amb elles, perquè sé que els agrada, em quedo en sostens i calces, encara que a mi no m'agradi gens, perquè ho fan totes, no dic el que penso per si no pensen el mateix i la cago.
Però no m'està anant bé, em sento contínuament observada, qualificada, com si m'haguessin de posar una nota, no sento que a elles els agradi que m'estigui esforçant perquè estiguem bé, i a sobre m'estic anul·lant com a persona. Això ja no té solució.
Demà és l'ultima nit de festa major, i ja la passaré a casa, no em ve de gust quedar amb elles, per estar malament... Quedaré amb la Sònia, que ja fa molt temps que no ens veiem.
_______________________________________________
Què estrany, no ha quedat amb elles, ha quedat amb la Sònia, si que en feia de temps que no la veia a ella!
_______________________________________________
Aquesta nit de festa major, ha estat la millor i la més reveladora al cap i a la fi.
He estat completament al meu aire, "a mis anchas", he pogut fer el que he volgut, sense la seva mirada aprovadora. M'he pres un parell de cubates i he acabat un pèl pujadeta, tirant a torradeta. Llavors, quan les dues, anant com anàvem, ens estàvem passejant per allà, les he vist. Ens hem vist.
Fa dues nits la Irene, anava també ben torrada, i totes, es van preocupar d
'ella, mentre ella només es deixava preocupar per la Mariana i la Noèlia. I aquesta nit, que la borratxa era jo, ni mu, ni apropar-se, no s'han preocupat de mi. M'ha fet mal això.
Aquest matí, definitivament, he decidit, que ja no em ve de gust quedar mai més amb elles. Si no hi estic agust, perquè seguir?
Correré el risc de quedar-me sola. Què dic sola? Si tinc molta altra gent!
Avui mor la meva part trista i reviu l'alegria dels temps passats. Començo un nou camí tota sola, no depenc de ningú ni de les idees de cap persona, començaré a ser jo mateixa, finalment. Encara que a partir de setembre les hauré de veure cada dia a l'insti, m'és igual. Em motiva el repte de conèixer gent nova i de veure com deu ser tornar a ser jo mateixa. Si, ara, per fi sóc sempre jo, per fi sóc sempre lliure!