Nit de reis

Alpha
(Sala de premsa de l´estadi, 21.00 h)

Haguera preferit no entrar al vestidor. Va pensar que era millor estar amb els seus homes tot i què les llums del Hall de la sala de premsa li donaven certa serenitat, però les mateixes escenes repetides partit rere partit, feia temps que l'avorrien.

Tal volta s'estava fent vell. No feia massa temps, ell era un dels que les protagonitzaven. Era part del ritus: Xics joves i rics, famosos i al cim del seu èxit, comportant-se per uns minuts com a reclutes irracionals, les mateixes bromes sornegueres, els mateixos comentaris testosterònics com si d'una patètica exhibició es tractara.

Avui era dissabte i vespra de reis. Cap d'ells pensava arribar a casa abans de fer-se de dia. Primer al Giorgio i després a Calicant, comentaven. Era part del ritual.

-Escolta, què hauràs de posar-li el regal al xiquet.
-Ja se'l posarà la dóna -contestà d'al·ludit, a qui les palmades en l'esquena amb rialles no li varen tardar en caure.
-O la sogra- va soltar un altre per tal de fer-la més grossa

Quan s'arribà a eixe punt va haver-hi d'eixir-ne.

El seu malestar va transformar-se, encara que fora per un segon, en autèntic fàstic, principalment pels lligams afectius què durant un període va tindre amb el protagonista de l'esmentat episodi casernari: Miquel, davanter centre, conegut pels ultres com el canó de Benimuslem. Un xicó de la terra què quan arribà a València amb un fitxa d'un milió d'euros, apenes li ombrejava la barba i ara ja anava amb el seu segon esportiu d'alta gamma per gentilesa dels ingressos publicitaris. Va ser el seu personal descobriment i durant els inicis el va apadrinar. Quan per fi va vèncer la seua timidesa i les seues dificultats per expressar-se en castellà, va sorprendre a propis i estranys per la seua habilitat per a moure's pels més exquisits cercles socials de la ciutat. No va tardar en prometre's amb un filla d'un important constructor per a després, seguint el costum dels veterans, deixar-la en casa amb un fill mentre que ell gaudia del seu èxit amb el seguici de jovenetes que regularment acompanyaven la plantilla durant el seu periple habitual: entrenaments- partits- festa.



Quan va entrar-hi, la sala de premsa ja estava plena de gom a gom. Coneguts de molts anys, els periodistes continuaven tractant-lo com a un ésser estrany, com si s'esforçaren per que la línia entre l'informant i l'objecte de la noticia, fona una sòlid mur què ningú no vullguera trencar.

Ell estava a l'altra banda i, davant dels periodistes, en la solitud més absoluta. Ja eren molts anys i la duresa del seu ofici l'havia fet immune als sentimentalismes. Només restava mantenir el semblant alegre, seguir la corda de les preguntes ximples i, sobretot, no perdre mai la paciència.

-Bon partit! - va començar ú des del fons.

-Si, sense dubte, ara estem més a prop dels nostres adversaris, la qual cosa ens farà acabar la primera volta dins del grup capdavanter.

-Continua,malgrat les baixes, aspirant a guanyar-ho tot?

-Òbviament, estem encara començant la temporada i seria estúpid anar amb una mentalitat què no fora la de vèncer. Som conscients què el triplet és difícil però mai impossible. Ens juguem molt i sobretot l'any vinent volem continuar a Europa,i si és possible, jugant la Champions.

-Però tanmateix, potser el nombre de baixes siga una amenaça per als objectius de l'equip a curt termini. Es preveu la incorporació de nous fitxatges al període d'hivern?

Va dubtar abans de respondre, notava capciositat al to de Mari Xelo, la que preguntava, i no va voler entrar al drap:

- Doncs si vols què et siga sincer, no estaria gens malament què esta nit els reis ens sorprenguérem amb un nou fitxatge.

-Esta mateixa nit, vols dir?- no es donava per vençuda.

- No necessàriament esta nit, de fet, si quant arribe a casa me'l trobe potser pense mal de la meua dóna,- va dir entre rialles amb la intenció d'acabar amb el tema recorrent a una broma fàcil.

Les rialles més o menys forçades es varen estendre per tota la sala. Va aconseguir l'efecte buscat. La següent pregunta ja va ser per a Fran, el capità.



Beta
(Porta d´eixida de l´aparcament d´autoritats 22.30h)

Fora feia fred. L'avinguda estava més buida del què és costum.

La data invitava a que els aficionat se´n anaren abans que altres dies per tal de celebrar els reis. Només es veien cotxes de joves amb la música forta, botant-se els semàfors de vianants. Va eixir sense passar de primera i es va incorporar-hi pel carril bus.

Durant tot el trajecte, no va poder deixar de pensar en el xicotet incident que havia tingut amb Xelo Raga. Potser als ulls dels aficionats, inclús als de la resta de periodistes presents, el fet haguera passat inadvertit, però els directius havien pres bona nota i la situació al club feia necessària la prudència en el tracte amb certes persones.

Xelo era la directora del ValènciaSport, diari esportiu creat per l'anterior directiva, suposadament per a fer una premsa esportiva que tinguera com a centre l'activitat del club, a l'estil dels diaris d'altres equips de la lliga, però que en realitat havia sigut des del principi, un instrument al servei de l'equip directiu per tal de mantenir l'hegemonia en uns moments on la lluita interna pel poder es feia patent amb més força.

Per a aquesta operació, no dubtaren en fitxar una jove periodista sense escrúpols coneguda a l´entorn de l'accionariat per ser la nóvia oficial de Joanins Bataller, el president de la confederació de penyes.
Un estudiant de Dret vinculant al món de l'extrema dreta local, el qual va fer servir la revista Amunt!, editada pels Corsaris Nord, la penya més violenta de totes i presidida per ell mateix, per que la seua xicona fera les seues primeres pràctiques mentre acabava els estudis universitaris.

Dins d´eixe pamflet, els articles de Xelo destacaven per la seua agressivitat, els seus comentaris xenòfobs i la seua defensa acarnissada dels actes vandàlics i agressions als aficionats visitants, defensa aquesta que arribava fins a l'exaltació patriòtica quan les víctimes provenien d'equips catalans.

Amb aquest currículum, i per tal de tindre alhora el recolzament dels ultres, per altra banda fonamental per a la pervivència dels directius, es va crear una societat afí a la fundació, se'l va adscriure la propietat del diari i es va col·locar al front a la Mari Xelo.

Va ser una jugada rodona. encara podia recorda els seus primers temps d'entrenador, abans què la turmenta esclatara, la supèrbia i arrogància amb què esta xica es comportava amb els seus subordinats, la seua addicció a diverses substàncies, coneguda per tots i impulsada pel propis directius.

Ell va tindre la sort de caure-li en gràcia sense quasi proposar-se'l. Els membres d´eixe poder de l'ombra el varen tracta bé, al capdavall era un home de la casa, els resultats eren bons i ell no es ficava en polítiques.

No hi havia motiu per a carregar-se'l, No els molestava.



Quan arriba al pont d´Aragó el trànsit començava a ser més viu, després de tot, era vespra de reis i la gent eixia. Els bar estaven plens i la gent feia cua baix del fred per una taula per a sopar.

Quina mandra! Ell es gitaria prompte, tampoc no tenia fills als qui posar-li regals. En nits com aquesta, ho agraïa.



Les coses canviaren, però, quan la directiva va ser desplaçada per una altra. Els nous directius es varen cuidar de tractar bé l'equip de Mari Xelo, la seua posició com a gestors era encara massa feble com per a voler ficar-se en contra a tot l'entramat creat al voltant de la periodista.

Però l'entramat va tindre clar, des del moment que els nous hi arribaren, que calia anar a per ells i per a aquesta tasca, qualsevol cosa podia utilitzar-se, fins i tot a l'entrenador. L´astuta periodista, posava tot el seu esforç en traure d'ell una crítica a club en temes com la manca de fitxatges o els pocs recursos amb què disposava per l'obsessió dels nous directius amb el sanejament del deute.

La seua finalitat era clara: traure un titular negatiu sobre la gestió amb la força que donava que aquest haguera sigut provocat per les declaracions d'un entrenador estimat pels aficionats i que havia posat al club, en termes esportius, en una bona posició.
Eixa era la guerra i ell es trobava al bell mig dels dos focs. La neutralitat es feia cada vegada més difícil i els bons resultats no eren carta de presentació suficient davant d'imminent judici on els intrigants del diari clamarien per la seua decapitació.



La porta del garatge es va obrir amb brusquedat i els llums groguencs de l´interior el varen cegar durant un instant. Deixat el cotxe a la seua placa, es va disposar a pujar per l'ascensor. No hi baixava.

Totes les setmanes s'avariava. Era l'inconvenient de viure a un edifici antic del centre. Pujà per les escales i va haver de recolzar-se als taulells de l'escala per a prendre aire abans d'arribar a l'àtic.

Per fi era a casa.



Gamma
(Barri del Carme, passada la mitjanit)

Per a fer més fosc el seu estat, havia començat a ploure. Per un moment volia evitar pensar. No trobava punt per on començar. Es considerava un home fort, l'engany estava dintre del guió, no era ingenu, era conscient del seu tipus de vida, de les seues absència a voltes durant setmanes, del tipus de dona que era Berta i, com no que ell també ho havia practicar reiteradament, quan era jove sobretot.

Era un fet normal. Però la ironia era massa forta com per a poder racionalitzar-la d'un colp. Ja va sentir que les seues paraules davant la premsa, eren del tot inapropiades, el va envair el desassossec només dir-les, però va pensar que era la pressió del moment.

Feia hores que havia eixit de casa i la seua única por és que es fera el moment en què els bars comencen a tancar. Ara bevia, ara veia gent, ara es podia permetre el luxe de no pensar e
n l'endemà. Tampoc no va trobar adient eixe pensament, calia control i per eixe motiu va entrar al Slavia.

El lloc estava ple i no volia ser reconegut. Tal volta hi havia d'eixir-ne.

Massa tard. Una jove li va demanar un autògraf i ell la va espentar amb força cap a la paret, un xic el va mirar malament.

Havia d'eixir d´eixe lloc.

La xica va tornar a intentar-ho i ell li va proposar, fruit més del seu estat que d'un veritable desig, que se´n anara amb ell. Ella va dubtar, però es va girar cap al grup dels seus amics, donant-li l'esquena definitivament.

L'episodi no es va acabar ahí. Quan ja anava a girar el cantó del Carrer de Cavallers, es va adonar que algú el seguia. Va tractar d'accelerar el pas però ja era massa tard. Va notar com unes mans l'immobilitzaven els braços mentre que altre xic, ficant-se cara a ell, començava a donar-li colps de puny a la cara.

No varen ser molts però duraren el temps suficient com per que un altre vianant, que en principi anava a socórrer-lo, quan es va adonar de la identitat de l´agredit, traguera el mòbil per tal de tindre un record de l´event.

Els danys físics no semblaven massa greus: el llavi partit, la cara adormida, i la sensació que el cap li anava a esclatar, però de sobte, tractant de refer-se segut a la vorera, tot li va caure al damunt.

Era obvi que la premsa groga no anava a passar per alt un esdeveniment com aquell. Amb tota eixa sèrie de fatals coincidències que li donaven al fet, trets de serial televisiu. I per a acabar d'arrodonir-lo, testimonis del seu patetisme amb imatges incloses.

Tota la seua carrera s'havia caracteritzar per la seua discreció en tot allò referent a la seua privacitat, per procurar tindre una relació amable amb els mitjans, com per a que ara, a banda de tindre la seua vida personal arruïnada, vore com se'l sotmetria a l'escarni més ferotge possible.

Sabia que si havia tractar d'evitar situacions com aquestes, no era per la humilitat pròpia del famós que no vol notorietat, era simplement perquè no es veia capaç de suportar la pressió.


Omega
(A mode d'epíleg)

El seu cos va ser trobat a l'endemà de matí a un parc de Russafa, prop dels magatzems ferroviaris. El seu suïcidi i la causa de la mort, ingesta massiva de drogues, van ensombrir tots els condicionants afectius que´l provocaren, a la qual cosa va contribuir la discreció de la dona, per a centrar-se en el debat als mitjans respecte de les relacions esports-drogues i l'exemple què allò suposava per als joves.

Els seus amics i coneguts insistien en les seues virtuts i inclús ara, quan es projecta a mode d'ironia les seues contribucions a les campanyes contra la drogoaddicció, continua sent una icona social de la doble vida i la hipocresia que el famosos exemplars es gasten.