Nit a Sant Jordi, i ell...

Anit passada em vaig enamorar una miqueta més d'ell. Eren les festes de Sant Jordi i...

El primer cop que el vaig veure em va agafar desprevinguda. No esperava trobar-me'l agenollat enterra. Estava concentrat. Preparava part del material que dues hores més tard utilitzarien ell i la seua colla per animar el poble. Supòs que no em va veure, però jo a ell sí, i molt. I és que amb només les dècimes de segon que em vaig atrevir a mirar-lo vaig veure a una persona dedicada i compromesa amb la seua tasca, i tot el que allò significava. Una persona que lluita pels seus somnis. Una persona que lluita per la seua i nostra terra, cultura i llengua. En aquell moment ell només preparava traques i bengales, però hi havia tanta personalitat darrere allò...

Però com sempre, vaig passar de llarg. Més tard va començar el primer concert, i a part de gaudir cadascuna de les cançons que el poètic grup tocava, jo el buscava amb la mirada. Cap endavant no hi era, cap als costats tampoc, cap endarrere... No. I el fet de no trobar-lo em va desanimar. Volia que veiés que jo estava allí donant suport a unes idees que compartim. Però no va poder ser. Com a mínim, en aquell moment.

Seixanta minuts després i amb les orelles fetes pols, el grup acabà de tocar, i presentà als dimonis, que aparegueren amb la seua música i les seues disfresses. No ensenyaven els seus rostres, les caretes els tapaven. I ell era un de tants. He de dir que no sé amb exactitud qui era ell, tot i que ho supòs, perquè la seua figura és única com ell. De totes maneres, amb aquella vestimenta ningú no els reconeixia, podien ser qualsevol persona, amagar-se del fantasma dels errors que havien comès anteriorment durant uns minuts. Com m'agradaria poder fer això! Però jo, en lloc d'amagar-me per ser una persona totalment diferent, m'amagaria per poder mostrar-me tal i com som sense pors, sense que ningú em jutgés. Mentre jo feia aquesta reflexió, ells començaven amb el seu espectacle. Jugaven amb foc. Jugaven amb foc i no es cremaven. No es podien cremar. Saltaven, ballaven, es divertien. I jo me'ls mirava des d'una certa distància, encara que hauria desitjat passejar-me amb ells (amb ell) per davall dels esquits de foc. De totes maneres, no crec que ell em veiés. Em trobava amagada entre la multitud. Fins que l'actuació acabà, i els tambors donaren el toc final. Tota la colla es dirigí cap al lloc d'on havien sortit.

Just després de l'acabament dels dimonis, començà a tocar el segon grup de la nit, i em vaig col·locar per tenir bones vistes i escoltar la música. Jo esperava que la colla que abans havia mostrat les seues habilitats aparegués amb roba informal i la cara destapada per entre el públic, però els acords passaven i no n'hi havia ni rastre. De sobte, un cos molt conegut sorgí devora d'un altaveu, més alt que el públic i de cara a la gent. Era ell. Semblava una àguila vigilant, pacient, trobar la seua presa, o el seu lloc ideal on situar-se per escoltar la música. Sincerament, no sé què feia, però quan el vaig mirar em va parèixer que em mirava a mi, un petit punt entre la gent. No m'estava observant, ja ho sé, però vull creure que així era, i viure feliç en la meua il·lusió, com sempre. Uns instants després va baixar del seu punt de vigilància i vaig perdre la seua pista. El vaig buscar sense moure'm del meu lloc. Ah, ja el veia! S'havia arrufat davant de tot, per no tapar a ningú. I en aquell moment em vaig a donar de que estava tot sol. Escoltava bona música en un lloc on tothom anava acompanyat, i no li importava. Així és ell: autèntic, independent... Per què necessitava gent per anar a un concert? De fet, anhelava no haver-hi anat tota sola, perquè a vegades és millor la soledat que certa companyia. Però això no ve el cas... Jo tenia fitxada la seua posició, i em reconfortava poder mirar la seua esquena sense que ell no ho sabés. I una altra vegada... Problemes! S'aixecà i se'n anà cap a un costat, on no el vaig poder veure. Què faria jo sense ell? Els concerts, i la meua vida en general, no tenen sentit si ell no estava a prop de mi, en un lloc on el pogués veure. Però tornà a aparèixer, i d'una manera espectacular. Venia del seu punt de vigilància cap on em trobava jo. Caminava decidit, amb la mirada fixa no sé on. Vaig començar a tenir calor, molta calor. Vendria a veure el concert des de l'espai que hi havia al meu costat? M'estava posant nerviosa, molt nerviosa. Es va aturar a uns tres metres de mi. Vaig respirar. Era una bona posició, però feia molt evidents totes les mirades que li dirigia. En una d'aquelles mirades, em vaig fixar encara més en ell, en la seua actitud. Estava tot sol, però no semblava sentir-se incòmode per això. Tot el contrari. Donava la impressió que estava millor d'aquella manera que no amb companyia. Estava serè. Mirava concentrat a l'escenari. No duia el ritme amb cap part del seu cos, ni cantava les lletres de les cançons. Era com si analitzés la música, probablement desconeguda per ell. Li agradava, o almenys no l'odiava. Estava bé. I jo, tenint-lo tan a prop meu, estava millor que mai. Però una o dues cançons després, les meues companyes volien sortir del públic, i vaig haver de respectar i acceptar la seua idea. Tanmateix vaig mirar-lo per darrera vegada i no hi era.

Prenent l'aire em vaig aclarir, i vaig fer memòria de tot el que s'havia anat succeint aquella nit. Finalment, ell havia abandonat la seua posició, però no m'importava. No m'importava perquè ja sabia que ho feia sempre, i que com sempre, d'una manera o una altra, un dia o un altre, el tornaria a veure. Estava satisfeta amb mi mateixa, i l'única cosa que planyia era no haver-lo mirat més per intentar cridar la seua atenció i així, creuar les nostres mirades. Però ja m'era igual. Era feliç.

El que no m'esperava era que minuts més tard el tornaria a veure. Sortia de la multitud, parlant amb algú pel telèfon mòbil i allunyant-se cada cop més de mi. Se'n anava cap a les ombres nocturnes, cap a la foscor, cap a la nit. Se'n anava i no tornaria. No tornaria mai més. I jo em quedaria allà palplantada, intentant trobar el rastre que havia deixat la seua essència, el seu record.