Negranit, Un conte d’estels fugaços i d’amistats eternes

Hi havia una vegada un gat tan llest i espavilat que, més que un gat, semblava una persona. Es deia Haggis i vivia amb una petita colla de gats i gates al solar que hi havia al costat d’un col·legi.

En Haggis era tan viu i intel·ligent que sabia sumar, restar, multiplicar i, fins i tot, dividir. I cada cop que algun veí portava menjar per la colla, ell s’encarregava de repartir-lo. Així tots en tenien igual.

I això no és tot el que sabia fer. També sabia entendre els humans i llegir la seva escriptura. I si hagués tingut mans i peus, en comptes de quatre potes, fins i tot hagués pogut escriure.

Però malgrat ser tan llest i tenir tants amics, en Haggis no era feliç. Perquè mentre els altres gats en tenien prou amb jugar, córrer i saltar, ell s’avorria com una ostra amb aquestes coses.

-No siguis murri! Vine a jugar!– Li deien. Però ell només desitjava trobar algú que l’entengués. I per això, mentre els altres gats passaven hores jaient al sol o empaitant-se, ell s’enfilava al mur del col·legi i omplia la seva buidor mirant les classes i escoltant el professor.

A dins de l’escola hi havia molts nens i nenes. Però ells, curiosament, en comptes d’escoltar el mestre com feia en Haggis, es distreien mirant a fora per la finestra. Tots volien sortir a jugar amb els gats del solar. Tots menys en Pau.

En Pau era un nen amb molta imaginació i sempre gaudia de les classes. En tenia tanta -d’imaginació- que de vegades el prenien per ximple i tot. Perquè sovint s’inventava històries ben fantàstiques.
De vegades, els seus companys trobaven les històries divertides, perquè eren d’espies i de mags, de pistolers i de pirates. Però altres cops imaginava coses més rares i insòlites, com que els seus amics eren extraterrestres, que vivia a l’època dels dinosaures o, simplement, que els animals li parlaven. Llavors, els seus companys el titllaven d’estrany i se’n reien. I en comptes de convidar-lo a jugar, el deixaven tot sol mentre ells s’amagaven darrera dels botons d’una vídeo-consola.

Per això, en Pau, malgrat que gaudia inventant-se les seves històries, no era feliç. No tenia cap amic que el comprengués, algú amb qui compartir la seva imaginació.

Però mai se sap com ens sorprendrà el destí, i un bon dia, a classe de ciències, va ser el professor qui va sorprendre els nens amb una lliçó especial: les estrelles.

Els va explicar com naixien, de què estaven fetes, quines hi havia i, fins i tot, quan trigava la seva llum en arribar fins a la terra. En Pau parava tanta atenció que no va adonar-se que en Haggis també ho sentia des de l’altre costat de la finestra.

Tots dos escoltaven com si fossin un de sol. I per això, quan el professor va explicar que, segons la llegenda, els estels fugaços fan realitat els desitjos de qui els caça, tant en Pau com en Haggis van tenir la mateixa idea: caçarien un estel i demanarien com a desig un amic que els entengués.

I dit i fet. Aquella mateixa nit, després que tots se n’anessin a dormir, en Pau va obrir la finestra de la seva habitació sense fer soroll i va sortir al terrat disposat a caçar un estel.

En Haggis, per la seva banda, va fer el mateix. Arribada la nit, va deixar el seu grup d’amics i va enfilar-se per teulats i teulades tan amunt com va poder. Primer una urpa després l’altra, fins al pis més alt de tot el barri, on caçaria l’estel que faria realitat el seu desig.

I bé perquè la llegenda és certa, bé per pura casualitat, va resultar que aquell era el terrat d’en Pau. I sense esperar-s’ho ni imaginar-s’ho es van trobar l’un davant de l’altre. Llavors, sense dir res, tots dos van mirar amunt.

Però tristament, aquélla era la nit més negra i fosca que cap dels dos havia vist mai. El cel estava ben ennuvolat i no hi havia un sol estel en lloc. I tan gran va ser la desil·lusió d’en Pau, que una llàgrima va brotar dels seus ulls i va lliscar-li galta abaix. I era tanta la tristor que desprenia, que en Haggis, en veure-la, s’hi va acostar.

-Hola!– Va dir en Pau, eixugant-se.–Què fas tu per aquí?

Per única resposta, en Haggis va refregar-se a les seves cames.

-Que vols ser tu, el meu amic?

Així va ser com el nen amb més imaginació del barri va conèixer el gat més intel·ligent del món, i com els dos es comprenien, es van fer molt bons amics. I en honor a la trobada, en Pau va posar al seu amic el sobrenom Negranit. I encara ara i per sempre més, quan els dos pugen al terrat, en Haggis no és només en Haggis, és en Negranit. I en Pau no és només en Pau, és el nen més feliç del món.