Negació.

Un relat de: Misteric

No dir, no és ni tant sols ignorar.

Hi ha qui, enganyant-se creu,
que el que no es diu, no existeix.

L'existència, naturalment va molt
mes enllà. Per què el que calla,
sovint vol fer callar.

La ment és estreta, com el cau
d'una guineu. Tancar-se en ella
es cremar en una foguera.

La paraula no mes allibera quan
trenca tot significat: revelant
el que abans no es veia. per que
restava ignorat.

Tota consciència tendeix a fer-se
gran. L'univers és un pou de saviesa
que resta en l'anonimat.

La realitat, sempre queda fora.

Per mes confortable que sigui,
un cau és sempre un cau
i un cop oberts els ulls
no sortir fora ceguera.

Cal molt de valor per mirar i veure.

Però ai...las!!! quant de dolor,
paga la ignorància al traïdor
condemna.

El NO. És tot un senyor, que
amb nas de cartró la raó
governa.

...i moltes paraules punxegudes
per inquisicions i tortures.
.

Comentaris

  • Veritats i mentides[Ofensiu]
    Somiadora sense somnis | 18-02-2015 | Valoració: 10

    "Hi ha qui, enganyant-se creu,
    que el que no es diu, no existeix."

    Molt cert, com tot el teu poema. Crec que tots els que ens hem enganyat a nosaltres mateixos algun cop, o potser sempre, som conscients d'aquesta màxima, però tot i així tenim fe en les nostres mentides fins que ens adonem de que no és possible seguir així, i el canvi de vegades arriba.

    Molt bon poema!

l´Autor

Foto de perfil de Misteric

Misteric

605 Relats

239 Comentaris

205634 Lectures

Valoració de l'autor: 9.62

Biografia:
La vella inocència es va perdre com es perd avui: Pel coneixement desvinculat de l'amor. Per la manca de respecte al misteri.

La nova inocencia es aquella aptitut humana que no espera recompensa, que no hi pensa que pugui haver recompensa, que no pensa en ella, que no li fa falta, i que, si n'hi hagues ens distrauria i convertiria la vida en un instrument per aconseguirun fi diferent d'ell mateixa.

El no saber viure en la inseguretat -i el risc- demostra falta de maduresa espirituali de profunditat espiritual.

Els cors purs no sols veuran Déu, sinó que el "veuen", és adir , veuen la realitat, elque és, l'Esser.

Si una primera temtació seria de voler tornar enrere i recuperar la vella inocència, l'altre temptació fora d'alienar-se de la naturalesa, de creure's superior a ella, el seumonarca absolut. Ambdós extrems ens deshumanitzen.

L'home es aquest estat intermedi, entre l'esser i el no rés.

Raimon Panikkar. Mística, plenitud de vida.

Sent-hi al"no-res" tancaràs la porta a tot el que no és Déu, fins i tot marxaràs de tu mateixa i caminaràs en aquella interior soleta`t[...]enuaga't en el no-rés[...]

Salm (73 [72], 22). Vulgata.

La fosca estava amagada en la fosca. El tot era fluïd i sense forma. Amb aquestes, del buit sorgí l'U pel foc del fervor.
I de l'u sorgí l'amor. L'amor és la primera llavor de l'anima. La veritat d'això la trobaren els savis en llurs cors: cercant en llurs cors amb prudència els savis trobaren aquest lligam entre el ser i no ser.
Qui coneix en veritat? Qui ens pot dir d'on i com sorgí aquest univers? Els déus són posteriors al seu origen: qui sap doncs d'on ve aquesta creació?

Només aquell déu que observa des de el cel superior: no més ell sap d'on ve aquest univers, i si fou creat o no creat.

Només ell ho sap, o pot ser no ho sap.
Rig Veda X. 129

S XIII a.c.


Romanços?

Pot ser si...però com frapan!

si Sòcrates no més sabía que no sabia...
que cony, puc saber jo?

Però vull saber.

No creure, no...

SABER! i viure totalment
Encara que no em pugui valer
"no més" de la raò.

No es pot veure un mitjò, des de dintre .
ni es poden explicar les lletres amb lletres
la intelèqui del mot "flor"
ens aparta de la pròpia realitat de la seva fragància.

La resplandor de la bellesa eterna brilla sobre aquest vast univers i en moments de contemplació podem veure l'Etern en les cosses que passen. Aquesta és la Paraula dels grans vidents espirituals; i tota la poesía, l'art i la bellesa no són més que variacions infinites d'aquesta paraula.

Joan Mascaró.
Traductor a l'Anglés del Bhagavad Gita.
Trad catalana de Elisabet Abeyà