Naixem per ser, i som acumulant capes.

De nadons som per sobreviure, i ho fem a base de protestes. Plorem si tenim gana, si tenim fred, si anem bruts, si tenim mal de panxa. Som nosaltres.
De nens ens anem conscienciant de la nostra dependència dels altres a l’entorn familiar, a l’escola, amb els amics, i vivim per conservar un lloc, si és possible preferent. El pitjor que ens pot passar és ser-ne exclosos. Som nosaltres amb el condicionant dels altres.
A l’adolescència ens hem de fer un foradet al món. Per ser, ens hem de fer! Avui la majoria es construeixen a les xarxes socials i són el que s’ha de ser en funció del criteri dels altres. Som nosaltres si aconseguim ser acceptats per la nostra tribu; lluitem per tenir-hi un paper rellevant, fins i tot col·laborem activament per foragitar-ne algun, per no ser nosaltres els exclosos. Esclata el conflicte entre el que hem estat com a nens i el que volem ser, i de fet som avui. Demà queda molt lluny.
A l’edat adulta la cosa es complica. La quotidianitat ens descobreix que aquell ser que construíem d’adolescents és d’interpretació difícil. S’ha de ser en molts àmbits: la família, el treball, els amics...; fins el punt que correm el risc de confondre el paper i ja no saber on som, ni amb qui tractem. Es fa present l’angoixa que comporta ser en molts llocs a l’hora. L’encaix, l’acceptació, i el que considerem l’èxit en tots els àmbits, generen l’estrès vital que es converteix en un company inseparable.
Som aquesta superposició de capes. Som per afrontar aquesta batalla cada dia. Som i hem de ser cada dia, amb més contradiccions, capa sobre capa: som l’angoixa de viure! Serà així fins al final quan ja no ens haurem de preocupar per ser!
Però això és tot el que som? No som quelcom més?
Desactivem el pilot automàtic i desvetllem la consciència del ser.