Mussols i pingüins

Els esclats de llum tanquen la vall amb un sobri gest d'acritut. Res no trenca el monóton soroll atemporal. Buits canals destrueixen i erosionen la superfície amb una precisió infinitessimal. Rellisco pel desaigua en vers el llac de gelatina, fins al no-res. En el meu món inert, sadollat de líquid amniotic, allí, quasi on no es poden percebre els sons. Allí on algú va prohibir-hi la música, fa un temps. Avui, aquí, tampoc sortirà el sol. La primavera buscarà altres destins. No tinc alternatiu en el meu descens. Pero segueixo tenint fe. Intento d'arribar al cor de la fosca, deixant vagar la ment, per que tota sola, exclogui el fum.

Ningú no escolta en aquesta sala farcida de mussols i de pingüins, les seves plomes, es toquen les unes amb les altres, transmitint-se missatges interminables, que ningú no podrà desxifrar. Sento de lluny els seus sons, vo-luptuositats guturals sobreposades amb desordre, que s'apropen a mi com una càlida onada de fang humitabsolutament asfixiant. Els porus de la meva pell s'omplen dels seus silicats. Apreto les cames intentant impedir que es trenqui la pell, allí on és més difícil de curar, pell ferida per aquest fong inert, que és l'aire, tan ple d'elements infecciosos, avui. Em fan mal els moviments. Giro sobre mi mateix i sento la cremor del llamp, que trenca el passadís blanc i estéril, on les paraules han d'esdevenir poema, per seguir sent nit i per ser dolor, absolut dolor. Els mussols i els pingüins baixen el cap i dormen. Els espero… trenant els meus poemes a la fosca, ja em puc dormir.