Migjorn

Entre l'olor dels teus dits, hi ha una petit cabdell d'aire, que du el minuscul esglai, que fa reaccionar el meu cos tossudament, cada vegada. Em parla de tu, del que es va omplir de serena tebior quan a les tardes s'hi cremaven les esperes, quan als matins s'hi deixava correr l'aigua que estimbant-se sobre les nostres pells agosarades, quan menjava bocins de tu i de mi i de tot el que ens era imprescindible. Els teus dits, arrosseguen minuscules porcions de temps, que fan un tot que empeny el mon fins més lluny dels sempres, per a trobar-hi l'ànsia. Possiblement avui hauras tancat el gest, al sortir de la quotidianitat, hauras reinventat la foscor, en un rebrec intim de tu mateixa, que massa sovint et delata i et descriu als ulls entrenats. Imagino com es pleguen sobre la teva esquena, les gotes calides d'una dutxa, i com de lluny t'arriba la remor pietosa de la campana dels Caputxins. Ens omple el so de les campanes llunyanes que volen prohibir els que encara intenten i no saben que ja no son. L'olor dels teus dits dins la fosca de la tarda, quan pintes, quan els bessals arrodonits per la bellesa embriagada de tu i del que ja es nostre, et somriu sobre el llenç i descriu sons oliososo sobre un mantell de poesia estrenada. Menjo dels teus records, també avui, acaricio amb la llengua, tots els teus quadres, intentant ferir-me amb l'aspresa del voravius gruixuts de la pintura, tot persseguint-ne l'olor ja esvaïda. No tinc res, avui, més profund que el precis record del teu olor, que sempre dorm entre els teus dits felins, que abasten la vida per manllevar-ne el nectar, intento furiosament recordar la meva valentonia estrenada quan tot just vas començar a mancar-me, pero ara nomes genero un petit corriol d'aigua salada, que es llença al buit, lluny d'on hi reposa la salabror del vent a Barcelona.