Mosquites tigre

Els agrada la sang, sigui àcida, sigui alcanina, sigui acinina, sigui alcacida. A l'atac i estúpides. Proferint el so d'abocar-s'hi com kamikazes, l'oïda les delata i plaf sense llum i plaf i plaf les mans us busquen ni per inèrcia i hostien al buit i a vegades no: encerten i adéu, mosquita. Adéu ínfima existència, de laboratori, diuen. Adéu amb totes les ratlles que ratllaven, exasperaven els somnis, mosquites a la recerca de nutrients per a la posta. Imbècils desconeixedores del poder del silenci. Unes campanades ni de nit integral ni de matinada sencera sinó una mescla afecten el cervell que sap que qui s'ha despertat per la vostra culpa -però no total- puta culpa, mosquites tigre volant en un mosaïc obscur, viu d'algunes vides molt vives de les morts de la vida i...tonta! Si és cada instant, torna torna el no-fi, onada onada onada el cor fins que el cos no tingui ni un bri de sidral de vida, efervescència i ja està i el so còsmic se t'endugui allà on farà tant tant tant que les traspassades mosquites tigre habiten, distàncies siderals, esponges de flors de pastanaga silvestre que són blondes que embolcallen tantes llunes i les estima, les estimes, les eternitzes i així vas més enllà. Vols domir per no sentir ni saber la mort. Es resisteix i pateix més, amb aquest mètode, saps? I si ho va llegir o ho vas llegir, què? Pensides, emmusteïdes, exhaustes, rendides, les fulles d'una amor-morera corroboren el cicle que no perdona, tot i que no calmen. Conviu, convius amb la temença...