Moments d'una vida

Podia sentir com els primers flocs de neu de l'any, em tocaven la meva descoberta cara i a poc a poc la fredor envaïa el meu cos. Per aquest motiu, vaig decidir que ja era hora de posar-me la jaqueta que la meva mare m'havia donat abans d'anar-se'n. Ja no veia cap flor, eren tot arbres. Semblava que el fred portava la tristesa adherida dins seu, perquè tan bon punt vaig començar a notar com la neu es colava dins les meves velles sabates, la tristor, la incertesa i la por, van fer-me una visita inesperada. Aquestes tres emocions, crec que són les pitjors que una persona en plena travessia podria tenir, ja que si es queden amb tu, no voldràs altra cosa que abandonar i voler acabar amb el que estaves fent. Per desgràcia, jo ja tenia prou experiència per deixar de banda aquests pensaments, perquè durant tota la meva vida he recorregut mitja Catalunya per afers de l'empresa on des dels vuit anys treballava.
El sol començava a caure tot fent un impressionant espectacle de llums. Pel que sabia, prop de la meva posició havia de trobar un hostal on refugiar-me i menjar un mos. Després que el sol desapareixes totalment per una vall d'aquelles majestuoses muntanyes que tenia davant, vaig veure una columna de fum que pujava cap al cel. Vaig pensar que allò seria l'hostal i per això vaig accelerar el pas que portava per arribar-hi abans.
A mida que la neu anava caient, el camí començava a desaparèixer, donant pas a un mar de neu que em feia portar als anys on estava amb els meus difunts pares. Per què vaig haver de pensar en això? Les llàgrimes van començar a inundar-me els ulls, però vaig ser fort i vaig continuar amb el ràpid pas que portava fins aquell moment.
La columna de fum, anava apropant-se cada vegada més i la meva gana anava fent-se més intensa. Va arribar una remor que olorava a llenya. Quins records em portava aquesta olor!
- No pensis en això altra vegada – Vaig dir, pensant en veu alta.
Vaig deixar enrere les emocions que em portarien al meu final, per donar pas a la felicitat d'arribar a algun lloc on poder menjar.
Potser era a dos-cents metres del meu esperat destí quan em vaig trobar a una persona pel camí. Semblava una vella, la seva cara demostrava el patiment i el treball que la vida l'havia donat.
- Perdoneu, què feu vós aquí, amb aquest fred? Que us voleu congelar? – Vaig preguntar preocupat.
La dona, com si no m'hagués escoltat, va seguir amb el seu lent pas cap a un destí que només sabia ella.
- Sento la meva reiteració, però, em preocupa el seu futur estat quan, sense vós voler-ho, el fred congeli les seves venes. – Vaig dir.
- Si el fred me les congela, serà perquè Déu em voldrà morta i voldrà que pugi amb ell, on viure eternament amb el meu estimat Joanot. – Va dir a poc a poc, la vella.
En aquell moment, va treure's un mocador de la butxaca del vestit negre que portava i lentament, va eixugar-se els ulls que, durant tota la seva vida, la pena havia omplert.
- Sento haver-la fet plorar. – Vaig dir-li amb angoixa.
- No et preocupis, xicot, doncs ploro cada dia per l'enyorança que sento en veure que estic sola, que no tinc ningú que m'estimi i ningú a qui estimar. Espero que, si Déu vol, quan tu tinguis la meva edat, no et passi el mateix que a mi perquè Ell ha volgut que sigui així i hagi de viure amb aquesta sensació d'angoixa permanent. – Em va respondre. Després d'uns segons va continuar dient – Què et porta per aquestes terres?
- L'amor.
- L'amor? – Va preguntar-me sorpresa.
- L'amor als meus difunts pares, que de petit, quan viatjàvem per tota Catalunya, els hi vaig prometre venir a aquesta vall.
Sense quasi saber-ho, m'estava allunyant de l'hostal on em disposava anar, seguint, lentament, a la vella.
- Oh! Vailet, si jo hagués tingut un fill com tu, ara seria la més feliç persona que pogués existir. – Va dir sospirant.
- Segur que el vostre fill també és bo, i us estima!
- Oh! Valguem Déu! El meu fill ha fet que jo em trobi parlant amb tu, sobre assumptes que no importen a ningú.
- No digui això senyora! – Vaig dir.– No digui que pel seu fill ha preferit la mort que la vida!
- Ja m'agradaria deixar-ho de dir, però és així.
- Doncs, si em perdona, voldria que m'acompanyés fins a l'hostal, perquè veig que la mort no és l'opció que vós hauríeu d'elegir.
La vella, increïblement, em va abraçar amb les forces que li quedaven, i va caure a terra. Què havia de fer? Vaig utilitzar el sentit comú i agafant-la, vaig posar-me-la a l'espatlla. Caminar era poc, per això vaig començar a córrer, sempre vigilant no fer mal a la pobra vella. La llum pels dos anava apropant-se, la meva, la de l'hostal, la d'ella, la de la mort. Semblava que hi havia festa, ja que se sentia, des d'uns vint metres, sarau i música.
La preocupació per la vella va fer que no mirés ni on estava ficant-me. Vaig pujar unes escales que separaven el camí, de la porta de l'hostal i vaig picar. Naturalment, per l'estat d'aquell antre, ningú em va escoltar i vaig decidir obrir la porta.