Cercador
Instants d'un martiri.
Un relat de: Pau Camero- Compartir:
I sento un dolor immens que poc a poc esdevé mortal. No puc desfer-me d'aquesta sensació de culpabilitat i de penediment que és inútil i molt estúpida. No se què fer... Només vull viure feliçment i no puc: Quina mena de llibertat tinc? No en posseeixo. Des del naixement som esclaus dels altres i presoners de nosaltres mateixos.
Aquesta pesant i maleïda ràbia va transformant-se, lentament, en llàgrimes, acariciant-me, com si em volguessin estimar, la cara. Estic abatut, no puc més. Per sort, d’aquí poc, acabarà aquest calvari: Deixaré pas a la negra vida per unir-me a l'estimada mort.
Marta, només et puc dir un simple adéu perquè totes les altres paraules que designaria no significarien sinó fum en aquest tràgic final. En allò més simple es troba el més intens. T'estimo i t'estimaré rere el vel que separa allò viu d'allò mort. Sempre seré teu. I el meu record serà per tu: Vull que siguis la posseïdora d'allò que és infinit. T'estimo.
Adéu.
Aquesta pesant i maleïda ràbia va transformant-se, lentament, en llàgrimes, acariciant-me, com si em volguessin estimar, la cara. Estic abatut, no puc més. Per sort, d’aquí poc, acabarà aquest calvari: Deixaré pas a la negra vida per unir-me a l'estimada mort.
Marta, només et puc dir un simple adéu perquè totes les altres paraules que designaria no significarien sinó fum en aquest tràgic final. En allò més simple es troba el més intens. T'estimo i t'estimaré rere el vel que separa allò viu d'allò mort. Sempre seré teu. I el meu record serà per tu: Vull que siguis la posseïdora d'allò que és infinit. T'estimo.
Adéu.
