Més que els coloms del mirador

Silents àdhuc en el parrupeig i àdhuc en l'expulsar colomassa, els ocells contemplaven el mar, com estàtues. El fotopoeta enquadrà l'escena: els coloms, com esquitxos de pigments ben combinats amb el cromatisme de cel i aigua, serenitat i tristor afable d'aquella primera hora del matí. Unes quantes aus s'estaven sobre la barana blau marí en decadència del mirador; d'altres, al paviment humit que aquell dia no rebria insolació.
L'artista, admirat, esdevenia més mirador que no fotògraf. Mirador dels protagonistes del mirador en aquell moment precís. I ho celebrà fusionant-se en aquella imatge, avançant-hi amb lent sigil,per no espantar cap mol·lècula, i sense la màquina, que abandonà sobre una roca envaïda per preciosos fongs i un espai de reivindicatius missatges amb esprai.
L'home esdevingué part de l'escena: el mirador que s'integrava al mirador.