més enllà

Sento narrar als vells
la història del lloc.

La va escriure un rei
amb lletres de mort.
No oblidis qui és
l'amo del tros.

Melancòlic canta el vent, (canta el vent)
el record d'un amor més fort que el temps.

Un amor prohibit
per un cruel destí ja escrit.
No oblidis que és llei
tota paraula del rei.

Recordo el teu cos,
en aquell fosc racó,
on jugàvem tu i jo,
a estimar-nos de debò.

La meva força, revoltant-se dintre teu,
la teva tendresa, pluja de mel sobre la pell,
el foc d'un amor boig, foll de passió,
mentre els cors parlaven... més enllà del món,

més enllà de tot,
més enllà d'allò
que ens han disposat,
que ens han imposat.

La foscor on ens vam estimar,
diuen que és la cova d'un drac,
blava o verda la meva pell,
el meu cor serà sempre teu...

més enllà del temps,
contra tota llei,
contra aquest destí
que avui m'ha fet morir.


Sento narrar als vells...


No és llegenda canta el vent,
no hi haurà amor més fort que aquell
que no mira la pell (la sang, d'on véns, on vas)
que estima allò que ets (que dius, que fas, que sents)
que estima allò que ets.

...blava o verda la meva pell,
el meu cor serà sempre teu...
més enllà del temps,
contra tota llei,
contra aquest destí,
que avui m'ha fet morir.