memòries

Què he fet durant el dia? La veritat és que no ho recordo. Em ve de tant en tant alguna cosa a la memòria, però no aconsegueixo recordar què he fet aquest matí, ni després de dinar, exactament. En canvi, quan era petita...

Recordo que quan era petita tenia molta memòria. Quan anava a l'escola, els pocs anys que vaig anar-hi, no tenia cap problema per recordar les taules de multiplicar o els verbs. Encara tinc aquella imatge gravada del professor picant als alumnes amb el seu regle perquè no s'havien après la lliçó. Però jo, només vaig rebre una dia, que no em sabia la taula del set a la perfecció perquè el dia que la van repassar jo vaig estar malalta i no vaig poder anar a l'escola.

També recordo en Manel. En Manel! El meu primer amor. Un amor boig, juvenil, un amor d'estiu. Ell va venir al poble amb la seva família de vacances. Jo no li vaig posar fàcil. Però al final, vaig caure rendida als seus braços. Era alt, guapo, moreno de pell i de cabells i tenia uns ulls preciosos. Eren negres i foscos, però al mateix temps transparentaven tot el seu interior. També era molt bon noi. Era simpàtic, agradable, carinyós, romàntic, detallista. En fi, un noi deu. I aquells petons que feia! Càlids i intensos però a la vegada delicats. Va marxar del poble i no he sapigut mai més res d'ell. Encara recordo aquell adéu. Em va fer un petó intens, l'últim petó. Em va abraçar i al mateix temps em va xiuxiuejar a l'orella que no m'oblidaria mai. A partir d'aquí no ha tornat pel poble ni l'he vist mai més. Ens vam escriure unes quantes cartes, però després vam perdre el contacte. Una vertadera llàstima. Coses que passen. Diuen que l'amor pot amb tot. En el nostre cas, la distancia va eliminar de mica en mica aquell amor. O pot ser que fos el destí, que no va voler que passéssim la resta de les nostres vides junts.

Però també va aparèixer el meu Josep. El meu segon i definitiu amor. Recordo perfectament el primer dia que el vaig veure. No era un gran noi, d'aquells que et fan girar quan passen pel teu costat. Era arrissat i una mica baixet, tampoc era molt guapo, però era molt simpàtic. Va venir a viure al poble quan tenia disset anys. Jo en tinc un més que ell, però m'atreia. Vam començar a festejar, després ens vam casar i va ajudar-me a portar tres fills preciosos al món. En realitat n'haurien de ser quatre, però quan ja estava a punt de parir, vaig caure i va morir. Ara en Josep m'ajuda amb tot el que pot. Què faria jo, sense ell? Però no sé què li passa. Fa uns dies que el veig preocupat o capficat en alguna cosa. Li vaig demanar que m'expliqués què li passava. No recordo si em va respondre.

Els meus fills. Són part de mi, han sortit de mi, jo els he portat al món. Si els passés alguna cosa, no sé si me'n podria sortir del disgust que tindria. En Miquel, la Remei i ... no recordo el nom de la més petita. Ah! Sí! Montserrat. Em venen a veure cada dia acompanyats dels seus fills, tan adorables com ells. La Sara, en Guillem, la Natàlia i en Daniel. Tots quatre són una monada. Me'ls estimo com els meus propis fills.

Tampoc puc oblidar-me de la Maria. Ve cada dia a casa, m'aguanta durant unes hores: em porta a passeig, fem sopes de lletres juntes, sumes, restes. Em diu que he de mantenir la ment fresca. Però les que ja no veig mai son les del taller de memòria. Des de que he deixat d'anar-hi que no les he tornat a veure més. De fet, no recordo quina cara feien. Però sé que em van ajudar molt.

Metges. Ara hi he d'anar més freqüentment. A més he de prendre dos pastilles cada dia. En Josep em diu que són pel colesterol. Sé que els metges li van dir alguna cosa que no jo desconec. Es comporta d'una manera estranya i em mira amb cara de llàstima. Tampoc em deixa anar pel carrer tota sola ni fer res si ell o la Maria no hi són. Els meus fills em visiten cada dia o gairebé cada dia. I quan arriben sempre em pregunten: "Com estàs? Què has fet avui? T'ha agradat el menjar que t'ha preparat el papa? Què t'ha preparat?" I tot de preguntes d'aquest estil. Saben perfectament que no ho recordo. Quan han acabat d'interrogar-me, van a en Josep i li diuen alguna cosa. Segur que és sobre mi, però no sé què és.

No recordo les coses que he fet avui, i molt menys les d'ahir i abans d'ahir, però recordo coses de quan era més jove, tot i que cada vegada en recordo menys. Per què? No ho entenc. Bé, seguiré la meva tasca. Què he fet durant el dia?