Memòries de la Liz·

Un relat de: elienna

Aquesta història em va pasar fa molt de temps quant jo tenia vint anys.
Un dia tota decidida vaig anar a una festa amb els amics, vam jugar als atreviments, va ser divertit, a una companya li va tocar treures els pantalons, a un noi li tocar pagar les pitzes, vam continuar força estona i els atreviments s'anaven fent més difícils.
- Liz!
vaig escoltar, em vaig posar molt nerviosa e inquieta, no podia ser l'atreviment me l'havia de dir en Ralph, un noi que els deia molt perillosós. Però si et negaves a continuar misteriosament desapareixies, l'endemà.
- Haveu-re, que et diré a tu?
Va estar una estona rumiant.
- Ja ho sé! Aniràs al llac de les muntanyes tenebroses.
- Què? Quin llac?
Ell va seguir enraonant amb to calmat:
- Al llac on ningú ha tornat mai, el llac silenciós.
Vaig estar molta estona pensant, fins que vaig acceptar, era millor arriscar-se, que no despareixer. Havia escoltat coses tenebroses, la gent es deien coses a les orelles i després es miraven esgarrifats.
- Accepto!
vaig dir.
La gent m'abaraçava, per ells s'havia acavat el joc. Tothom s'en va anar, vaig ser l'última en sortir.
Em dirigir cap a casa, vaig agafar tovalloles, el banyador, menjar i begudes. La nit va passar molt ràpida, era de matinada, vaig agafar i m'en vaig anar. Vaig arribar al llac, estava molt neguitosa.
Ring, ring! era el móbil el vaig agafar i
- Si?
- Com es que encara no t'has ficat a l'aigua! Ràpid dona, com et torni a trucar i no histiguis, m'encarragaré jo personalment de posar-te.
No em va donar temps ni de contestar, era en Ralph, segur. Em vaig posar el banyador i vaig entrar al llac, l'aigua era freda, molt freda, però a l'hora et relaxava. El llac era molt gran, vaig estar nadant fins que vaig notar que alguna bestia em perseguia, vaig començar nadar molt ràpid, no s'havia on anar, notava una presència, nadava més, fins que, ufff! vaig mirar enrera i la bestia ja no em seguia. Vaig girar i vaig veure una cova feta de roca.
Vaig decidi entrar, que començava a caure la nit. Era una cova llarga, estava molt cansada, així que vaig passar la nit allà.
La llum entrava a la coba era matí, em vaig posar en camí, continuar una llarga estona però.....que estrany sentia cants marebellosos, eren noies joves que cantaven, vaig continuar corrent i s'acavar la cova.




Continuava sentint els cants cada cop els notava més aprop però no veia res.Llavors vaig continuar nadant entre roques i algues i de sobte!
- Hola, veig que has descobert el nostre món, el món de les sirenes, dons bé, ara no pots sortir d'aquí et farem presonera. Em van donar alguna cosa, alguna alga del mar. A poc a poc em vaig anar dormint s'hem tencaven els ulls fins que em vaig adormir.
Vaig despertar al cap d'unes hores, però notava alguna cosa estranya.
Estava presonera! però no us havesiu imaginat mai on estava, quina classe de presó era aquella?
Estava sota l'aigua, i n'ho m'ofegava, vaig preguntar-me:
Com n'ho m'ofego?
Vaig mirar-me tot el cos començant pel tronc tot estava be, fins que vaig mirar els peus i vaig cridar tota espantada, m'he convertit en sirena!
les meves cames on són?! estava histèrica.
Van passar dies i aprenia cada cop més a fer servir aquella estranya cua per poder-me desplaçar per la presó.
- Psssss!
Vaig sentir i vaig girar el cap, cap a la finestra.
- Si tu, sóc una sirena com tú, mira a traves de la finestra, arradere meu.
vaig mirar i
- Deu meu, quantes sirenes!
vaig afegir.
- Si! No parlis tan fort o ens sentiran. Totes vam ser victimes de la malvada sirena reina Miranda, però vaig aconseguir escapar, encara no se com, escapar d'aqui, i desde llavors ajudo a totes les persones ha sortir d'aqui i ara totes nosaltres venim a ajudar-te.
Noies! veniu i feu un forat a la pared.
Mol bé, ara surt i nada tot el ràpid que puguis, segueix-nos.
Així vaig fer-ho fins arribar a una altre cova submarina, la seva cova.
Un cop allà sentada em van donar menjar, bé no sé si es pot dir menjar a quatre algues.
Però era allò o res. Vam estar una estona parlant entre un grupet d'amigues que havia fet per allà, fins que va venir la lider la que m'havia salvat es deia Melissa.
Va fer un cop de mans i es va dirigir cap a nosaltres.




- Noies, ja fa molts anys que la malvada reina Miranda fa presoneres a les pobres noies que entren al llac, per tant he decidit que lliutarem contra la malvada reina i la derrotarem.
Deseguida totes vam començar a cridar que si, ens vam preparar emb el que podíem, cordes, pedres, petxines....
ja que l'endemà atacariem a la malvada reina i els seus soldats.
- Esperarem a que caigui la nit per atacar-la per la porta del darrera.
va dir la Melissa.
Vam esperar molta estona fins que vam atacar i decidir entrar...
però hi havia un problema, davant nostre hi havien dues portes; una era la de malvada reina i l'altre era on estaven els soldats no ens podiem equibocar.
- Liz!
vaig sentir
- Tu que has estat l'última de vindre i per tant la que ha de conéixer més la cova, triaras la porta, tu decidiras si la porta esquerra o la dreta. Vaig estar rumiant fins que vaig tria la porta dreta.
- Maldició! he elegit la porta equibocada.
Totes les sirenes i jo vam formar una baralla impresionant els hi vam començar a tirar les pedres i les petxines fins que els vam deixar a tots ven dormidets.
Vam anar a la porta del costat anavem totes ven decidides ara ja no ens podiem equibocar vam entrar.
La vam lligar amb unes cordes i la vam fer presonera nostre, ja mai més ens molestaria aquella dona.
Durant tota la nit vam fer una festa marabellosa i que valia la pena, no com aquelles que feiem al meu poble amb els meus amics que només corries riscos....
però potser encara hauria d'agafar el mobil i trucar en Ralph i donar-li les gràcies, perquè aquella mateixa nit les meves amigues i la Melisa la nova reina del llac silenciós em van demanar que em quedes a viure allà amb elles vaig acceptar encantadíssima a més pensant-ho be aquelles aigües eren màgiques i un cop entraves al nostre regne et converties en sirena
però igualment si no hagues acceptat quedar-me al regne que pintaria una sirena a la piscina de casa meva?
no podia anar enlloc més però es que a sobre estic contenta perquè aquí estic amb amigues de veritat.


Ara estic damunt una roca envoltada de les meves amigues recordant i escrivint el capitol més important de la meva vida i de les meves memòries.

LiZ·

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: