Malgrat tot es pot canviar

A vegades ens passem la vida desitjant que passi alguna cosa sorprenent, emocionant, que ens faci donar un tomb de cent vuitanta graus a la nostra monotonia.
És aleshores, que no ens adonem del què tenim i no ho valorem. Volem coses que mai aconseguirem, però malgrat saber-ho ens entestem i ens martiritzem amb aquest somnis i aquestes il·lusions.

Aquesta és la meva història, això em va passar a mi.
Em vaig passar la vida esperant un "no sé què" que havia de caure del cel. No sabia si m'havia de tocar la loteria, coneixeria algú, em faria ric amb el meu últim negoci... No parava de somiar despert. Sempre volia allò que no tenia i, feia les mil i una per aconseguir-ho, malgrat tot, aquell dia mai arribava.
Però, un dia vaig canviar. Aquell dia la meva vida va donar un gran gir.
És molt trist passar tota la vida esperant i esperant, i un bon dia et diuen que t'estàs morint. Que solament et queden sis mesos de vida. Que estàs malalt, i que no s'hi pot fer res de res.

M'havia passat la vida somiant en un futur però que en un instant l'únic futur que veia era la mort.
Aquell dia em vaig plantejar què havia estat fent en la meva vida, qui era la persona més important per mi, qui m'estimava, qui m'apreciava.
Aquell dia vaig adonar-me que estava sol que no tenia ningú. Que jo mateix, m'havia format un món, el meu món, on jo era el més important, el rei, però que estava sol.
Vaig plorar com mai havia fet abans. Hauria volgut tirar enrere, canviar tot el meu passat que fins aleshores m'havia semblat força normal per un de molt i molt millor.
Vaig voler donar les culpes de ser com era a algú, però no ho vaig aconseguir. Si era com era va ser culpa meva. Potser, poc o molt, hi van influir les companyies, però, era jo qui les triava, no?

Després de passar-me tot un dia sencer fent-me preguntes que no tenien resposta, vaig optar pel més fàcil.
Vaig anar a la cuina i vaig encendre el gas.
Si igualment havia de morir, perquè no fer-ho ara? Morir en dignitat?
En aquell precís instant, en el meu cap, va aparèixer un veu: el meu pare, la persona que més havia admirat.
-"Covard. Afronta els teus problemes, no facis el mateix que jo."
Instintivament vaig apagar el gas i vaig obrir les finestres.
És veritat que existeixen els àngels, o va ser una al·lucinació?
Aquell dia vaig decidir marxar. Volia deixar el passat enrere. No volia continuar sent jo. Estava decidit a canviar. Sempre diuen que els canvis són bons, no?

Així que vaig iniciar el meu viatge. Vaig fer les maletes i a conèixer món. No disposava de gaires diners, el meu últim negoci, com la majoria, havia fracassat, però tenia el suficient per deixar el meu passat arraconat i continuar, o millor dit, iniciar la meva vida. Seria curta, m'estava morint, però intensa.