L'únic full del diari de la Vanessa a Pine Ridge

Pine Ridge, dia 1

No posaré la data, no vull posar-la. Em sento des de zero en aquest lloc envoltat de natura que em cura i alhora de misèria. Com és que sóc aquí? Mentre l'home indi em portava amb la moto jo, sense casc com ell, sentia que el cervell se m'airejava, i que era com si volés. Jo era una ploma agafada a la cintura d'un home que en arribar a Pine Ridge de seguida s'ha fet trenes i s'hi ha afegit plomes d'aus que desconec. Precioses. La pell de Fletxa Enverinada em demana que la toqui sota la roba que no fa per a ell. He vist el gran piló, com un turó, de roba donada pels que els en sobra, pels que fan actes de beneficiència amb aquest acte. Jo en seria una. Quina estúpida frivolitat! Això no és ser bona persona. Això és embrutir més la dignitat d'aquesta gent noble. Les seves mirades em fan abaixar els ulls, em sento bruta. Els vull abraçar, no sé si ho haig de fer. La meva energia és una merda, no la mereixen. Sento una flaire col·lectiva, tribal, de suor. Em ve una excitació física desconeguda que lluito per mantenir ara que estic sola on m'han assignat i no tinc ni esma d'obrir la maleta. Només he agafat aquesta llibreta i escric a l'antiga, a mà. No he trucat encara la meva filla i els pares, per dir-los que he arribat bé. No en tinc ganes. Si es pensen que he desaparegut potser patiran... Sembla com si no existissin. Sóc en un altre món. Els seus habitants m'han 'atrapat' des del primer moment. Abans s'han reunit tots per saber qui era jo, per saludar-me...o per a què? Els nens van pollosos i salvatges. M'agraden. El meu amfitrió m'ha conduït fins aquesta caravana atrotinada, que deu tenir unes quantes dècades: el meu habitacle. No la vull analitzar des d'una visió occcidental o em deprimiria. No he vingut per això. Tanco els ulls, miro el cel de South Dakota, deixo que m'inundi tota jo, cada cèl·lula. He vingut aquí perquè en certa manera l'Antoine m'ho 'va dir', perquè jo sóc una dona guerrera -ho sóc, ho sóc, oi?-, perquè els peus van caminar sols cap a l'agència de viatges...Perquè, sobretot, tinc una ràbia que necessito que es torni fum. El fum de la pipa de la pau. Tinc els cabells prou llargs. Desitjo fer-me trenes, vull la pell bruna i treballada per les inclemències del temps atmòsferic i del temps-temps, com tots ells. Em fan enveja les arrugues de les oglales sioux. I la seva serenitat. Em sento com una lladre que ve a copiar, a apropiar-se, a usurpar part d'aquesta grandesa. Haig d'evitar-ho. Deu ser que tinc gana. M'ha costat menjar el què m'han ofert. Jo volia una pizza i he entès que aquí, si les demanessin, costa que els en portin o ni ho fan, els tenen apart. Hauria d'haver dut galetes i compartir-les. O no: hauria estat un insult?