L'últim sospir de la Misèria

Una gota de suor,
bigotera,
rellisquejar, juganera, per al seu rostre
fins a extinguir-se en els llavis eixuts.

La llengua, blanquinosa i grosa
es mou, parsimoniosa
d'una banda a l'altre,
dins la gola, ara cova inhòspita.

Escumeja la vella davant la mort ansiosa,
darrer sospir de basarda,
tímid intent d'endur-se'n un gest humà
abans de lliurar-li un cos descompost.