L'últim conte de Sherezade II

Al matí següent, quan els galls anunciaven el nou dia i la ciutat començava a bullir d'activitat, així com s'escoltaven les pregaries sagrades entre els sorolls quotidians de la ciutat que desperta i badalla, una noticia va commocionar el regne i el campament reial ¡¡El primer triomfador de la primera prova era un criminal, un lladregot menyspreable!! Ningú l'hi podia negar el seu dret, ni sospitant com havia aconseguit la moneda i el mateix rei va somriure interiorment front la evident perícia d'Abu Hasan, agafant-li certa estranya simpatia. L'heroi descansava a la palmera de sempre en espera de que s'iniciés la següent prova: la batalla amb esclaus reials. A la vora del campament els servents ja trafegaven fustes i altres estris per a construir un coliseu on es duria a terme la segona de les proves. Mentre es feien els preparatius anaven tornant altres pretendents, desgastats, mig morts per la set i la fam, i la brutal mà del desert marcada a les seves cares. A mesura que arribaven el patge reial apuntava els noms i altres servents reials els hi donaven aigua i vitualles. Abu Hasan s'ho mirava tot amb posat de murri amb un ull tancat i un altre obert. El patge reial havia desenvolupat un odi irracional contra ell i de tant en tant se'l mirava, escopia al terra i maleïa. Ell reia.

Quan ja varen tornar la majoria de pretendents amb les monedes -la resta es donaren per morts- es va convocar als mateixos al coliseu tot just construït. El patge reial, aclarint-se la gola va pronunciar aquestes paraules "¡Es voluntat de sa majestat Sharayar que tots els pretendents aquí presents, triomfadors de la primera de les proves, seleccionin una arma de les que es proporcionaran i estiguin disposats a enfrontar-se al repte de la segona prova!" Tot eren murmuris entre els pretendents, no s'imaginaven el que el rei Sharayar els tindria reservat i així cadascun elegia l'arma amb que mes destresa lluitaven: llances de punta lluent, espases i escuts de metall magnífic, arc i fletxes per als mes àgils, destrals de guerra, etc. L'assortiment era impressionant. Ja tots estaven disposats i armats, excepte el nostre heroi Abu Hasan. El patge amb dos guàrdies va apropar-se a la seva palmera, enfurismat, i l'hi digué "Vinga!! Agafa una arma i mor com un home!! Les teves mesquines tretes aquí no et valen de res!" Abu Hasan es va aixecar malhumorat, va dirigir-se a les taules disposades amb armament i les va resseguir amb la mirada, després va dirigir el cap en direcció al patge i l'hi va dir "No vull cap arma, no em calen..." El patge reial va mirar als dos guàrdies i desprès al lladre i, escopint, va marxar "Millor!! Moriràs abans!!" va dir ja donant-li l'esquena a Abu Hasan. El coliseu es va omplir de gent del poble que volien ser espectadors de la prova reial i el rei va concedir a tots els treballadors un dia de festa a càrrec del tresor reial. Els homes es fregaven les mans disposats a presenciar una carnisseria i les dones, amb els vels alçats, es miraven greument front la follia masculina. Finalment el patge reial va ordenar que els pretendents disposats a combatre primer alcessin les mans: nomes pocs van fer-ho, els fills de nobles i algun pobre fill de forner eixerit i fort. En total uns trenta. El patge va disposar que d'un en un s'enfrontarien a la prova i el primer en oferir-se va ser un antic oficial de l'exèrcit, excel·lent en combat i de gloria indiscutible. Duia una espasa corba i un escut propi d'or, no va voler agafar els que l'hi oferiren ja que aquest ja havien estat emprats en batalles. Entre els crits dels plebeus i sota ordre del rei va entrar a l'arena del coliseu fins a situar-se al vell mig. El rei va fer un gest d'assentiment amb el cap als seus servents i d'una porta van aparèixer trenta esclaus negres, del poble númida, d'extraordinària complexió, músculs lluents sota el sol i llargues espases així com arcs i dos lleons domesticats. El pobre ex-oficial va començar a tremolar de dalt a baix però ja no es podia fer enrere. El rei Sharayar somreia des del seu tron amb malicia, sabia que era impossible que cap pretendent, excepte si fos un geni, podria superar aquella prova i que cap d'ells arribaria a la tercera així que Sherezade estava condemnada -no oblidava la ofensa rebuda- L'ex-oficial va restablir-se i va decidir morir amb honor, es va llençar cap a les espases dels esclaus númides que el van fer a trossets per a alegria i joia del públic. Així va continuar la carnisseria fins a omplir el terra del coliseu d'un llac de sang on els peus dels combatents xapotejaven. Ja només quedaven dos pretendents: el fill d'un califa del regne veí, jove fort i versat en les arts de la guerra des de petit i el lladre Abu Hasan. Abu va avançar-se al noble i el va fer de banda amb la mà entrant al coliseu, entre sang, mirant amb disgust i mala cara tota aquella quantitat de líquid "Quin fàstic..." Ja era al mig del camp de batalla, el rei Sharayar es fregava les mans, fins i tot es va alçar i es va repenjar a la llotja reial preparat per gaudir de la mort d'aquell trapella. Els trenta esclaus es van avançar de mica en mica cap a aquell indolent individu i, ja a pocs metres alçaren les espases i els lleons rugiren "Atureu-vos!! " Els esclaus númides, mes per curiositat que per por es van aturar disposats a escoltar les últimes paraules d'aquell homenet "Com us atreviu?" en aquest punt Abu Hasan va començar a caminar perillosament a prop dels esclaus mirant-los altivament "Que no sabeu qui soc?" "Abu Hasan, miserable lladre..." va dir un dels esclaus "Si!" va respondre "en efecte, lladre reconegut, honorable ofici que em va llegar l'orfandat... però em referia a la meva relació amb vosaltres, el poble númida..." Els esclaus es miraven interrogants "Que vols dir?" va dir un d'ells "Doncs molt simple...els meus pares m'abandonaren i des de petit he hagut de guanyar-me la vida per mi mateix però, amb el temps, vaig encuriosir-me per els meus progenitors i, com en aquella època ja tenia certa fama en el món dels meus negocis vaig conèixer a cert individu que es caracteritzava per cercar informació -un cop pagat- Aquest individu em va revelar que els meus pares eren els anteriors caps esclavistes del regne cosa que aquesta marca demostra..." Abu Hasan va deixar veure la part posterior del seu braç esquerra a un dels esclaus i aquest, sorprès, es va fer enrere en veure unes cadenes, símbol de l'esclavisme que tant be coneixien els esclaus númides. D'un en un els esclaus es van anar apropant per contemplar el prodigi: tenien davant al seu amo legítim! "Així que no em podeu matar ja que em pertanyeu...i desitjaria passar a la següent prova i sortir d'aquest basal de sang fastigosa..." Els esclaus negres es miraven estupefactes sense saber com reaccionar: era evident que la marca era veritable i autèntica, però, d'altra banda, el rei Sharayar era el seu actual amo ja que ell els havia comprat... El rei es començava a impacientar veient que no massacraven al lladre i com parlaven i discutien. Finalment, exasperat, ell mateix seguit de guardes reials i el patge es va dirigir al centre del coliseu indignat. "Que feu!! Maleïts!! Mateu a aquest pretendent!!" va cridar el rei. Els esclaus el miraren i després miraren a Abu Hasan i negaren amb el cap deixant caure les armes, un d'ells, el primer en parlar a Abu va explicar al rei la troballa de l'herència del lladre "Com?! Es possible?!! Tu el fill dels antics esclavistes??!!" I, incrèdul, seguit per el patge a la seva esquena va contemplar la marca de les cadenes al braç del lladregot "No m'ho puc creure..." El rei estava visiblement contradit i enfurismat amb els seus esclaus -que, de fet, havien deixat de ser-ho- Anava rumiant i rumiant però no trobava cap argument: els esclaus ja no podien seguir les seves ordres perquè, en realitat, sempre havien pertangut a aquell Abu Hasan ja que ell els havia adquirit creient que els caps esclavistes havien mort sense deixar descendència "Sia llavors!!" i, dirigint-se al lladre "Has demostrat tenir molt més ingeni del que se't podria atribuir a primera vista cosa que ens recorda que no em de jutjar a la resta per la seva aparença... Els esclaus son teus i, pel que fa a la prova, la considero superada...tot i que de forma inusual" Les noticies ja corrien entre el públic, decebut per veure aturada la carnisseria però alhora sorpresa per la noticia del parentiu d'Abu Hasan el Lladre. Pel que fa al pretendent restant, que es va mirar tota l'escena sorprès, el jove noble, Abu Hasan va donar la llibertat d'immediat als esclaus negres així que ell va superar la prova també. Interiorment Abu Hasan es volia reservar un contendent per a la tercera prova a fi de donar-li una mica d'emoció.