LÜBECK. JO HI ERA !!

“Tot és incert com escrit en la sorra...” El llibre que llegia em cau de les mans; acoto el cap sense saber què està passant. M’ajupo i vaig a raure a terra amb el meu llibre. El bus on viatjo, ha frenat sobtadament. Els crits són generals, menys els meus que s’han mort abans de sortir de la boca. M’he quedat ajaguda a terra entre els dos seients. La situació és de pànic col·lectiu. La cridòria ha acabat de repent, tal com havia començat, i l’ha substituïda un silenci provocat pel terror.
Un home robust, ample com un armari està amenaçant als viatgers. Ha agafat una noia pel darrere i l’ha ferida amb un ganivet, a ella i al jove que volia ajudar-la. Aquests han estat els primers, però, n’hi ha hagut d’altres. L’home actua indiscriminadament.
Tot està succeint amb rapidesa, per bé que ens hàgim quedat immobilitzats. El xofer aprofitant l’avinentesa d’un nou guirigall, ha obert les portes i els que han pogut s’han escapolit. Jo entre ells.
Sortosament, amb l’eficaç intervenció de la policia alemanya, que apareix la vulguis o no, i en aquest cas la volíem, s’ha presentat sense que ens en adonéssim; han pujat al bus i han pogut reduir l’home. Això ha passat en un tram de la carretera a l’entrada de la ciutat de Lübeck, o una cosa així; l’alemany se’m fa difícil d’escriure i més d’entendre.
El punt on ens hem aturat ha quedat bloquejat per cotxes de la policia i ambulàncies. Als que podíem ens han pres declaració. No sé en quin nivell d’alerta es troben a Alemanya, però, tot ha rutllat. Pel que fa als meus companys de viatge, als ferits els han traslladat els serveis sanitaris, d’altres, els atenen in situ. Jo he marxat sobre rodes, en un cotxe de la policia. M’han acompanyat a casa la Birgit, per amabilitat germànica o, potser, per verificar el que havia declarat que és allà on anava a passar uns dies de vacances.
En arribar, la Birgit m’esperava inquieta, tot mirant les notícies de la televisió que informava sobre un recent atemptat. I més s’ha inquietat quan en obrir la porta m’ha vist arribar acompanyada de dos agents de policia.
He fet l’entrada triomfal de la meva vida. Ens hem abraçat i en desfer l’abraçada i mirant la pantalla al davant meu, encara he pogut veure senyals del que tant m’havia trasbalsat i s’ha m’ha escapat el crit de JO TAMBÉ HI ERA!!!
Més tard, del llit estant, he conscienciat, amb calma, l’absurda situació de perill que havíem viscut. M’he sentit privilegiada i agraïda, estava viva i LLIURE.
He agafat el meu llibre i he continuat amb el meu preat Miquel M-P.. “Hi ha tantes coses belles que no hem sabut comprendre... Sabem, però, que ja no hi ha camí que ens preservi del dret de decidir sense apostar la vida a cada mot.”