L'ordre de l'amor altera el producte

Ella sempre s’ho preguntava. I també li preguntava. Qui es va enamorar primer, tu o jo? Temia haver estat ella la primera en enamorar-se i que el fet de saber que estava enamorada d’ell fos el motiu pel qual ell es va enamorar. Temia que el seu enamorament (el d’ell cap a ella) no fos més que una reacció a la seva declaració d’amor. Per això estava encaparrada en saber qui va ser el primer dels dos en enamorar-se de l’altre. Qui va ser el primer que va fixar-se en l’altre. Qui primer va pensar en l’altre en termes romàntics. Qui va pensar el primer “t’estimo”.

Per ell era indiferent saber l’ordre. Matemàtic de professió com era, considerava que l’ordre dels factors no alterava el producte.

Ella volia saber-ho. De fet, el que ella volia, és que hagués ocorregut a la vegada. Que s’haguessin enamorat just en el mateix moment temporal. Que el seu amor hagués estat sentit i viscut alhora des del primer moment. No volia desigualtats en l’ordre i en la història cronològica de l’enamorament. Aspirava a una simetria perfecta que delimités en la línia temporal tots els esdeveniments dels dos en la mateixa ratlla que marcaria la data de cadascun.

A ell li era igual si havia estat abans l’ou que la gallina, si havia estat abans ell o ella qui havia començat a sentir les ales de mil papallones colpejant-se les unes a les altres dins del seu estómac. El resultat acabava sent el mateix, una vegada rere una altra, de l’ou en sortia gallina i de la gallina ou, com del seu amor en sortia amor i de l’amor més amor. Amor elevat a la quarta.

Aquesta incertesa la consumia per dins. Ja no li valien els petons, ni les abraçades, ni les paraules temporalment simètriques, ja no li servia l’ordre del present si no podia saber l’ordre del passat. Així que després d’ordenar alfabèticament tot el seu vocabulari conjunt, va dir-li Adéu. I aquest cop sí que sabia que l’ordre.