L'OLLA A PRESSIÓ

Un relat de: MariaM
Costa de creure, però, és cert que he estat hores, moltes hores, anant en bicicleta. Això és el que em dic; un de tants pensaments que deixo fluir, quan no vull recrear-me en la realitat que m’envolta. Tampoc és bo de fugir-ne. Sempre és millor viure tocant de peus a terra. Ara ho tinc difícil, perquè floto, i aquesta és la única veritat que he dit fins ara.
La bicicleta, en tot cas, és estàtica i es troba, entre d’altres màquines, al gimnàs. Sovint l’he vist com una peça un pèl inútil, la bici. Pedaleges molt per anar enlloc. Ben diferent és, perdre’t per camins de muntanya i, a cada revolt descobrir un nou paisatge.
Això és el que preteníem amb en Ferran quan, ja fa un munt de dies, pujàvem a bord d’aquest fantàstic creuer, en el qual solcaríem mars i veuríem meravelles del passat i del present. Els primers dies de navegació ens omplírem el cor de mar, de llum, d’immensitat, de plenitud. Flotàvem tot avançant, solcant la nostra Mediterrània.
Encara no havia pedalejat, no coneixia la bici estàtica; tan sols l’he emprat com a metàfora. Perquè, de sobte, un dia van aturar les màquines. No ens ho podíem creure! El vaixell no avararia, ni el passatge tocaria terra. Era un malson, que, d’un moment a l’altre en despertaríem. Tot era imprevisible i no sabíem com i de què ens havíem de protegir.
Estàvem confinats. Confinats, a causa d’un mal bitxo que s’havia infiltrat en els humans de tot el planeta! Semblava el guió per una pel·lícula de ciència-ficció, però, aviat va cessar el malson; la realitat s’imposà i, encara, fou molt pitjor, a terra ferma i arreu. Érem marionetes deambulant pel mar. La sensació de viatjar per mar durant uns dies, ja en sí prou peculiar degut a la impressió d’estar surant, no afavoreix gens la convivència, sotmesa, adés, a les normes que començaren a regir a bord.
En el nostre cas, l’aturada, encara, la feu més difícil. No viatjàvem sols com teníem pensat en un principi. S’hi afegiren el soci del bufet del meu home, amb la seva parella. És una dona, físicament, estupenda. Un cos perfecte, just amb l’exuberància que sol agradar els homes; ella s’ho sap, i ho explota, amb fingida i estudiada naturalitat. En té a molts enlluernats, no a tots. En Ferran, per bé que de temptatives n’ha rebudes, no s’ha deixat seduir; per ara va resistint. I jo també; en el sentit d’aguantar tanta tonteria i provocacions absurdes que es van couen, i que un dia tinc por que em facin explotar com una olla a pressió.
En circumstàncies normals, la vida a bord durant la navegació, és molt interessant; hi ha moltes activitats, de tot tipus i pots triar a totes hores. Ara en la situació i normes actuals, no hi ha res de res, ha quedat tot restringit. La lectura em salva, de no fer o dir cap disbarat quan estem plegats, i això ja és prou. Els homes aprofiten per parlar, a una certa distància, de feina, mentre que la Iolanda i jo ens amaguem darrera dels nostres respectius llibres. D’altra banda, som prou educats com per compartir alguna xerrada. És aleshores quan em temo a mi mateixa...
Corren rumors que aviat haurem passat la quarantena, i respirarem més tranquils; encara que sigui amb mascaretes, cas que arribin, podrem trepitjar terra ferma.
La Iolanda, que estava, pràcticament, asseguda, a la falda del seu home, d’un salt s’ha posat dempeus, i s’ha escapat cap a la perruqueria i a acomiadar-se d’unes conegudes. En Ferran m’ha mirat, alleugerit, i ens hem somrigut.
M’he quedat, també, més que alleugerida, amb els mots encreuats i el llibre. No em calia res més fins que ens trobéssim per dinar. Ells marxaven a la cabina a confrontar uns documents que necessitaven tenir a punt per un judici.
Ni llibre, ni mots encreuats! Volia gaudir del silenci de coberta. Aquells minuts no tenien preu. Sentia la brisa acaronar-me el rostre i la pau omplir-me el cor. Em sabia privilegiada, sobretot, pel sentiment de gratitud que m’inundava l’ànima en aquells instants, únics i intransferibles.
En aquest estat, no sé el temps que havia passat, quan va aparèixer la Iolanda. Vaig dir-li que els homes ens esperaven per dinar; ella, però, necessitava anar un moment a la cabina; a retocar-se em digué per dintre.
Hi anàrem juntes. Tot va ser obrir la porta i “explotar l’olla”. Ens trobàrem els dos homes al llit, i en una actitud inequívoca, d’estètica perfecta, digna d’un film pornogràfic de qualitat. La imatge se’m quedà gravada a l’instant per la seva bellesa; tal vegada perquè no volia fer-la meva. Romania immòbil, incapacitada per dir paraula o fer cap gest. Em sentia absent, contemplativa tan sols. Es trencà la meva harmonia interior, quan la Iolanda, com una tigressa, s’abocà amb fúria damunt dels dos cossos, que no havien pogut reaccionar a temps a l’embat.
El primer cop fou pels dos, els següents, amb les esgarrapades pertinents, anaren a raure sobre el rostre, braços i pit del seu home, que no veia ni el com ni el moment d’escapolir-se.
Mentre durava el daltabaix, el cataclisme impulsat per l’ego ferit de la Iolanda, en Ferran s’havia mogut. D’ell tan sols vaig fixar-me en la mirada que ens vam creuar, una mirada com mai li havia vist. Era la mirada suplicant i de vergonya en els ulls d’un home vençut.
No podia resistir-la. Havia d’anar-me’n abans de caure, rodona, però, encara, amb una veu ofegada, em sortí de no sé on un crit: “no em miris com un xai, si t’has comportat com una serp”. Sense més paraules, em vaig trobar fora, tancant la porta sense força, suaument.
L’accés a coberta era a tocar i, com un robot, em dirigí cap allà. La mateixa hamaca on havia sigut feliç poc abans, malgrat semblar que era una eternitat, ara m’acollia de bell nou i jo m’hi deixava caure. Per bé que ella era la mateixa, jo era una altra. Talment, el cel i el mar, es mostraven diferents. Per solidaritat? Potser. La llum del sol havia estat engolida per uns núvols negres que amenaçaven tempesta, i es reflectien en la mar canviant-la de color...
Fins i tot la natura es posava de dol, en uns instants; i jo formava part d’aquell tot. De moment, era incapaç de fixar-me en altra cosa que en la rara bellesa que m’envoltava. Temps hi hauria per assumir la realitat, la negra realitat que capgirava la meva vida. Bona part d’ella amb en Ferran; on era ara? Ell que se l’apropiava tot d’una; com un lladre, que s’enduia els meus records i em deixava nua de sentiments.
Sé molt bé el que em cal fer per sobreviure. No recrearé els bons moments, que fóra el més fàcil, ni els menys bons; uns i altres ja no són i no hi vull pensar. Sentiments, si; sentimentalisme, no. No em puc estar, però, de preguntar-me sobre la nostra relació, la sexual, en particular. Em cal, per tenir un raig de claredat, respecte la causa del que serà la ruptura. Reconec que mai ha estat un home apassionat, amb iniciatives, més aviat em deixava fer. Sobretot, i ho penso ara, en els darrers temps, era jo la més activa. Inclús me’n feia responsable.
Torno a la realitat; les llàgrimes fluïen i no me n’adonava. Un oficial s’ha aturat davant meu, entre el mar i jo. Hi reconec el metge d’a bord, van sopar a la mateixa taula amb en Ferran i els amics; em tornen els plors. Discretament, em pregunta si necessito alguna cosa, una mica d’aigua, potser? Accepto per ser qui és.
Mentre s’allunya, intento centrar-me en ell. És un home gran, amb els cabells tan blancs com l’uniforme que porta; possiblement, té edat d’estar jubilat. El gest que ha tingut amb mi, denota la seva experiència; el saber fer, de qui està avesat a resoldre situacions incòmodes. Aquesta reflexió innecessària, ha servit per asserenar el meu esperit.
Quan torna, ho fa amb dos copes, demana per asseure’s al meu costat. Parlem breument, de l’actual confinament, dels núvols i del mar que es comença a inquietar... i com aquell qui continua parlant del temps, em pregunta si em pot ajudar en alguna cosa. No espera resposta i, tal com m’ha ofert l’aigua, em diu que hi ha una cabina lliure, cas d’interessar-me fer un canvi.
No puc amagar la sorpresa i, en vista de la meva expressió i assentiment, em respon com ho faria un pare. Que són molts anys d’experiència, d’observar el passatge i saber una mica, de sentiments i de l’ànima, a vegades transparent, del ser humà.
Si no fos que crec en els àngels, li dic commoguda, hi hagués cregut ara.

Comentaris

  • Confinament[Ofensiu]
    MariaM | 06-10-2020

    Son moltes les situacions difícils a les que la situació actual és pot avocar. El que conte és sortir-se'n i no obsessionar-nos.
    Salut.
    MariaM

  • Confinament[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-08-2020 | Valoració: 10


    Un relat molt interessant sobre les accions ocorregudes estan relacionades al "confinament" actual que ens envolta. Molt bé plantejat i la seua realització molt adient.
    Salutacions i cuida't...
    PERLA DE VELLUT

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: