Lluny de l'oasis

S’ho havia imaginat molt diferent. Com un gran oasis després de l’adolescència. Aquella illa on arriba el nàufrag que s’ha despullat dels dubtes i les pors al llarg de la travessia i ara li toca gaudir de tot l’esforç que ha fet. Res més lluny de la realitat. Havia de decidir un futur que cada vegada tenia més clar que no li pertanyia. Si feia el que tenia ganes de fer deixaria el seu pare sol després d’haver vist com la seva dona des de feia vint-i-cinc anys marxava amb un “bollicao” que podria ser el seu fill. Si feia el que tocava com a bona filla tindria sempre més aquell pes a la consciència i les pesades cadenes d’una presó amb el nom de “camí políticament correcte” escrit als barrots. L’Ignasi li deia que es deixés d’idees que no conduïen enlloc, que estudiés una carrera, treballés per pagar-se-la i també per poder anar a viure junts ben aviat. El seu pare li deia que estudiés una carrera, que lluités pel que era seu i que deixés l’Ignasi que era un egoista que només pensava en ell. La seva mare... no deia res, aquesta, devia tenir massa feina a gemegar per qualsevol càmping del país, en la seva nova faceta de dona alliberada i neohippy. I el seu cor, aquest cridava intensament des de la ràbia i la força dels vint. Que pugés a l’avió, que els deixés a tots enrere, que marxés cap a Estats Units a aprendre anglès, a viure noves aventures, que si no volia acabar com la seva mare havia de viure ara, que si no volia acabar com el seu pare havia de tenir somnis i lluitar per aconseguir-los.

Va pujar al metro en direcció a la facultat. Estudiaria psicologia, buscaria una feina per pagar-se la carrera, els divendres aniria a fer el got amb les amigues i el dissabte faria l’amor amb l’Ignasi amb una passió incontrolable. Viuria la seva joventut tal i com marcaven els cànons socials i, amb el temps projectaria en els seus fills els somnis que ella havia tingut i que un bon dia va decidir endreçar a un calaix.

“Juventud, divino tesoro”, que diuen més enllà de l’Ebre.