Llums de colors

Estava jo pensant en què escriure per la classe de català, eren les deu de la nit i com sempre estava fent els deures a ultima hora, quan en realitat els hauria pogut fer dues hores abans, en comptes de fer missatges pel mòbil o ballar tota sola a la meva habitació. Estava morta de son, ja se sap, les pantalles cansen la vista i el cervell.
Doncs bé, de cop i volta, em vaig adormir. Al principi d'adormir-me no recordo haver somniat res, bé, dir que no vaig somniar res és mentir, perquè de fet, és això el que vaig somniar, el res.
Vaig veure el negre i vaig escoltar el silenci, durant una eternitat, que potser era de segons. En el primer moment em vaig sentir bé, tranquil·la, sense sorolls, amb la pau de no veure el món que cada dia veig. Però al cap d'una estona em va començar a inquietar, tan buit, tan fosc...
I vaig decidir avançar una mica cap a endavant, només per la seguretat de saber que no m'havia quedat sorda, per sentir els meus passos. Com que no podia veure per on caminava, vaig decidir ajupir-me, per així saber si hi havia algun forat, algun pany de mar o bé una paret.
Però no em va caldre avançar gaire, en el moment en què vaig fer un pas endavant, una llum encegadora es va encendre, fent que em quedés sense vista durant una bona estona. Havia estat tanta estona sumida en la foscor, que el fet que se'm rebel·lés la llum tant de cop i volta em va fer mal.
Vaig enfocar la vista i vaig veure un gran mirall de plata, però no m'hi veia reflectida, no hi havia ningú. La habitació, si es que era una habitació, estava buida. De no se on, van aparèixer set llums, de set colors. Taronja, verd, rosa, lila clar, blau clar, blau fosc i negra. Es van col·locar davant el mirall, a cada costat meu, en aquell precís moment, em vaig sentir molt bé. Les aures de les persones a qui estimo, eren aquelles llums tan reconfortants i jo vaig a aparèixer com una llum violada. Em sentia jo!! Em vaig girar i vaig veure a les meves amigues.
Se'm van acostar per abraçar-me però just en el moment en que les tenia al meu abast alguna cosa mes forta que la meva ànima se les va endur.
Van desaparèixer de la meva vista i em vaig sentir profundament sola i trista. El res va tornar. Durant una segona eternitat no vaig veure ni sentir res. De cop les seves veus van ressonar en aquell lloc, fos on fos, parlaven de mi com si m'hagués mort, com si ja no estigués entre elles. Vaig cridar-les i em van sentir, es va captar un "clec" i es va encendre el llum. Estava a la meva habitació amb elles al costat que em somreien i m'abraçaven. Vam cantar, ballar, fer el burro, com havíem fet sempre. Vaig acabar exhausta i vaig seure, se'm va acostar el Tinki, el meu gos.
Em vaig despertar.
A la tauleta de nit hi havia una caixa negra que no havia vist mai abans, sense res escrit ni cap nom, així que la vaig obrir. A dins hi havia vuit potets de vidre que tenien llum a dins. Un taronja, un verd, un rosa, un lila clar, un lila fosc, un blau clar, un blau fosc i un negre.

-----------------

Els guardo com un tresor, amb tot el que em recorda a elles i el que he fet amb la seva companyia. Avui ha sonat el telèfon, i m'he sorprès i alegrat molt en sentir la veu d'una d'elles. Veus que no escoltava des de feia 8 anys.

Hem quedat de nou, passarem una d'aquelles vetlles de quan teníem 15 anys, en que ballàvem, fèiem el burro i menjàvem porqueries. Aquelles nits en que el son no ens guanyava, aquelles nits en que no paràvem de suar, aquelles nits en que els somriures i els plors eren compartits, tot el que feia feliç a una, ens en feia a totes, i la tristesa que matava a una, ens matava a totes.
Com el dia que la Maria va començar a sortir amb el Joan, aquella nit va ser una festa, la millor, els somriures anaven d'orella a orella i les felicitacions per la Maria no van parar.
I també com el dia en que el Carles va tallar amb la Tecla per enèsima vegada per ja no tornar-hi mes. Aquell dia, vam ser un grup de dofins que aguanten al seu company que està malalt perquè no s'enfonsi i s'ofegui.
Aquelles nits que tant esperàvem quan les preparàvem, les úniques oportunitats que teníem d'estar les vuit juntes i soles, sense novios ni "amics" interrompent, ni gent pel carrer renyant-nos perquè cridàvem.
Ara som mes grans, però seguim sent nenes per dins, encara que les experiències de la vida hagin augmentat des de fa vuit anys, encara que ja no tenim les mateixes preocupacions que abans i som mes lliures.
Però ves per on, això no compta, l'únic que compta som nosaltres i res mes, perquè, hi ha res pitjor que perdre els records, i els somnis?

2002