Llums a la foscor

Les gotes de pluja explotaven contra el parabrises com si fossin de plom fos, quasi ni escoltava la música i anava pujant el volum a la sortida de cada corba, intentant esvair la ment.

Ha de ploure el Dissabte? Tota la setmana sol per treballar i el Dissabte a ploure! – m’anava repetint mentalment.

La ressaca etílica de la nit passada estava fent estralls. – Dec tenir el cervell més sec que les panses que tinc a la cuina – vaig pensar al arribar a l’entrada del camí mentre se’m desdibuixava un somriure. Havia decidit caminar una estona, encara que fos sota la pluja seria millor que quedar-me al sofà amb el gos llepant-me l’orella. Avui feia un dia perfecte per acostar-se a la vall fosca, quedava resguardada del vent del nord per la fondonada que havia esculpit l’aigua durant milers d’anys. El camí sortia de la mateixa carretera i començava una vertiginosa baixada entre arrels que s’entortolligaven com intentant crear un vincle boig.

L’aire era fresc, en uns minuts havia arribat al peu del Puig de Can Prunera que m’observava imponent en silenci. Resseguia el curs d’aigua saltant entre les pedres i respirant profundament, intentant captar l’olor de bosc humit. – Seria l’hòstia poder concentrar l’aroma de bosc humit en càpsules, a més d’un li arreglarien la vida – vaig rumiar mentre enfilava l’ultima grimpada abans d’arribar als gorgs negres.

En arribar a les lloses de conglomerat va parar de ploure. Em vaig asseure a la roca per contemplar un dels gorgs. Semblava la gola d’una bèstia antiga, amb la roca ennegrida formant espirals boterudes que s’encaminaven a les entranyes de la terra. Una clariana al cel va desviar la meva atenció, em vaig estirar tot mirant aquella taca blava intensa rodejada de grisor amenaçant.

Jugava cara el cel quan la terra se’l va empassar - La veu femenina, trista i apagada, venia del vorall ple d’alzines.

–Això és real o son paranoies meves?- em vaig preguntar incrèdul mentre aixecava lentament el cap buscant l’origen d’aquelles paraules.

El silenci era total, només s’escoltava l’aire suau acariciant les branques sobre meu. La vaig veure enmig de dos brucs encorbats que envoltaven una roca, asseguda sobre les seves cames. Gotes d’aigua queien de la punta de la caputxa que portava , on només s’endevinava un rastre de pàl•lida pell en la foscor de les seves robes.

Que se suposa que haig d’entendre, noia misteriosa? – li vaig preguntar mentre m’incorporava sobre els colzes mirant-la fixament, sense que ella fes cap moviment.

Jugues cara al cel com tots – Va dir secament. Havia començat a ploure intensament i una línia d’aigua connectava la seva caputxa amb la roca.

Com tots a qui et refereixes? – Vaig dir dubitatiu mentre intentava treure’m l’aigua de la cara per observar-la millor.

Mira jo no estic jugant a res, només mirava el cel perquè s’ha obert una clariana i a més a tu no t’imp......- no vaig acabar la frase quan vaig veure que s’estava encaminant cap al gorg negre sense mirar-me, amb les mans a les butxaques de la seva túnica i lliscant els peus entre la molsa lentament, fent-me percebre la decepció per la meva ansiosa resposta. Va quedar-se d’esquenes a mi al límit del forat, com esperant que la bèstia se l’empassés.

Em vaig aixecar penosament i vaig anar cap a ella, aturant-me al seu darrera en silenci.

Dona’m la mà – va dir mentre alçava el braç i obria el palmell amb una invitació obscura.

Vaig atançar la seva mà amb força i una fredor intensa em va envair, de sobte la soledat més absoluta es va apropiar de mi sense compassió. La meva visió es limitava a recórrer un remolí frenètic de tenebrositat mentre notava la pressió a la boca de l’estómac. Estava caient al buit, al buit negre transformat en bèstia que m’engolia com si fos l’últim àpat de la seva existència. No notava l’aire fregant-me ni cap sensació, només lliscava per un no res que no semblava acabar.

De sobte tot es va aturar. Intentava recuperar-me entre esbufecs i nàusees en la foscor més absoluta. Vaig intentar obrir els ulls lentament, escodrinyant cada mil•límetre d’espai en busca d’un besllum de claror. Figures etèries em rodejaven,nues, immòbils, impertèrrites davant la meva presència. Vaig donar-me la volta penosament, mirava tots aquells rostres buscant sense èxit una ínfima senyal d’humanitat que em reconfortés. Tots tenien la mirada fixa en el punt de llum que s’esvaïa a l’infinit inici del forat que en algun moment se’ls havia empassat, com esperant que algú els rescatés de la seva captivitat eterna. Encara atordit i arrossegant-me vaig aconseguir fixar la mirada. Allà, en un racó, asseguda a la gatzoneta hi havia la noia misteriosa del bosc amb la seva túnica negra. Mirava fixament una roca arrugada que reflectia l’únic raig de llum que entrava a la cavitat, formant petites figures que il•luminaven el seu rostre pàl•lid.

Eii, eii , si us plau....explica’m tot això.....- li vaig dir mentre m’acostava lentament.

No juguis cara el cel, juga amb la llum....juga amb les formes que reflecteixi...– va murmurar sense mirar-me en cap moment i movent aquella roca amb més amplitud.

Fixant-me en els punts de llum que emanaven de les mans d’aquella presència,tot es desdibuixava al meu voltant, les figures immòbils, la terra i pols, humitat.... Em vaig deixar vèncer, esgotat per aquella sensació embriagadora de llum i foscor, de felicitat i terror, esgotat per aquella batalla frenètica entre les profunditats obscures de la meva ment i la seva projecció al il•luminar-se.

Quan vaig obrir els ulls, un fred intens m’envaïa. Era nit tancada i penosament prenia consciència de que restava estirat sobre la mateixa llosa on l’ havia vist per primer cop entre els brucs. Em notava envellit i cansat, com si totes les meves forces s’haguessin diluït amb el degoteig constant de la pluja. Ja no hi havia rastre de la noia pàl•lida de caputxa negre però una negror imponent i temptadora rodejava el Gorg negre. Formes esfereïdores es dibuixaven ara sota la llum de la lluna, mentre m’encaminava de nou cap a l’entrada d’aquell forat diabòlic. Amb el pressentiment de que mai més en tornaria a sortir un jo semblant.