Càrregues inherents

Un relat de: Estepari
La barra humida i freda s’estirava fins a l’infinit emanant efluvis de lleixiu i alcohol. Ja no quedava gairebé ningú. Repenjat contra la paret observava amb desgana l’escena pútrida i fosca d’aquell local mentre una boira de fum permanent envaïa estàtica l’ambient.

La cambrera teclejava sense parar el mòbil al costat de la caixa, indiferent, anava glopejant un Martini sense desviar la mirada. Riures continguts arribaven de l’última taula ocupada per dos adolescents en plena efervescència, les seves mirades enrogides per l’alcohol s’entrecreuaven irradiant desig sexual.

Dos metres més enllà, mig encorbat a la barra, parlotejava per a ell un home en trajo borratxo i amargat. Amb la camisa per fora i la corbata enrotllada al canell dret, em mirava mentre maleïa.

Vaig desviar la mirada lentament cap a la que havia de ser la meva última copa, agafant el got mentre rumiava si tornar a emplenar-lo. Estava cansat de tanta penúria aliena, vides buides vomitant la falsedat diària sota l’empara de la nocturnitat....pensava mentre apurava la cervesa.

- Ei si us plau, posa-me’n un altre – vaig demanar a la cambrera.
- Perdona! Me’n pots posar un altre? – Li vaig etzibar. Aquest cop va aixecar el cap tot mirant-me amb menyspreu, sense deixar el seu aparell diabòlic en cap moment.
- Saps quina hora és tiu? Hauria d’haver tancat fa 30 minuts....- em va dir mentre xarrupava el seu Martini.
- Si, segur que la mateixa hora que tenen els “tortolitos” i l’empresari infeliç– Li vaig contestar mostrant-li el got buit.
- Ets un gilipolles, tens 20 minuts per beure-te-la - va obrir la cervesa deixant-la a la barra sense dirigir-me la mirada.

Ara l’executiu borratxo em mirava fixament mentre s’acariciava lentament la corbata de rombes blaus. Tenia les pupil•les dilatades de negre intens, semblava que m’escodrinyés l’ànima en busca d’un ínfim detall que li permetés saciar la seva ira continguda. Vaig mirar aquells ulls enrarits sense moure’m. Tot semblava aturat, ja no s’escoltava el teclejar frenètic de la cambrera ni les rialles apagades de la parelleta. La boira de nicotina semblava suspesa formant un aura blanquinosa, envoltant la imatge d’aquell home vestit de negre.

Aquella mirada penetrant estava començant a irritar-me, però abans que pogués dir res ell va parlar.

- Saps? He vingut a buscar-te – va murmurar mig rient.
- Com? – vaig contestar, sorprès.
- Allà on vas jo hi sóc. – va dir mentre es desfeia el nus de la corbata, tirant-la al terra.
- De què collons m’estàs parlant? Et penses que m’interessen una merda les teves paranoies? Jo de tu aniria a dormir, segur que demà tindràs un dia de merda....- vaig desar el got a la barra, mentre agafava la jaqueta i el mòbil.
- Cobra’m si us plau....ja s’han esgotat els vint minuts....- Mirava a la cambrera mentre li ensenyava el bitllet. Ella no va fer cap gest.

El riure pervers i podrit d’aquell home trencava el silenci, reia mentre em seguia mirant. Un regalim de saliva queia de la seva llengua, formant un tel que s’entretallava fins arribar al seu braç.

Vaig desar el bitllet a sobre la barra.
- Fes-me un favor estàtua, no li donis més beguda al tarat aquest...encara et farà plegar tard – li vaig dir irònicament a la cambrera mentre passava cap a la porta d’entrada.

Al sortir al carrer una sensació estranya i coneguda m’envaïa. Arreu on mirava només hi veia objectes inerts, sense vida. Vaig observar detingudament els portals, escodrinyant els racons en busca dels petons apassionats e innocents de la parella adolescent en un intent de tranquil•litzar-me i tornar a la falsa realitat. Allà no hi havia ningú. La porta del bar estava tancada com si mai hagués obert.

- Allò que ara busques només t’ho puc oferir jo...tranquil, t’acompanyo a casa....–

Parlava des de la cantonada, assegut amb els braços repenjats sobre els genolls. Amb el semblant segur i decidit d’ algú que coneix el desenllaç d’una història. Em vaig quedar observant aquella figura obscura, mentre enfilava vençut el camí a casa. A cada cantonada em girava i el veia, amb la seva rialla perpètua. Em sentia com Sísifo en el seu càstig, com cada nit que intentava desfer-me de la càrrega pertorbadora que infonia la seva presència.

Sabia que aquella nit compartiria la pitjor companyia que tota persona conserva en el més profund de la seva ànima.

Era el preu de viure, el preu dels records.

Comentaris

  • Has fet clic al concurs per error?[Ofensiu]

    Aquest mes el tema de "Mitjans de transport" és... en cotxe.

    El teu relat no té relació amb el tema i ens sap greu no acceptar-lo per al concurs ARC de micro relats a la ràdio.

    Torna a provar-ho amb un relat que en faci referència i aquest no el tenim en compte.

    Gràcies per voler participar!


    Associació de Relataires

l´Autor

Estepari

2 Relats

2 Comentaris

1146 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor