Lluci

La mare i el pare seien en un parell de cadiretes excessivament petites per als seus culs. La mirada els traspuava orgull mentre contemplaven com el seu fillet jugava amb una granota del terrari de l’aula. Quan la directora va entrar a la classe, es van aixecar i la van saludar a l’uníson. Amb prou feines podien contenir l’entusiasme. El pare va prendre la paraula:
—Gràcies per haver-nos citat. De fet, ja dèiem que era qüestió de temps que ens convoquéssiu per tractar el tema de les altes capacitats.
Va somriure admirant el nen, que seguia potinejant l’amfibi, aliè a la conversa dels adults. La mare va agafar-li el relleu:
—No coneixem cap altra criatura que, amb només quatre anys, s’hagi inventat un idioma propi. Si la majoria, a aquesta edat, encara gràcies que parlin el seu, d’idioma! —va dir rient amb condescendència.
—Disculpin, però crec que hi ha hagut una confusió —va intervenir la directora—. És un assumpte delicat. Certament, que el seu fill hagués pogut concebre una nova llengua ens va cridar l’atenció. Però hem estat indagant i hem descobert que aquest idioma ja existeix...
—Ha! I on vol que l’hagi après? —va mofar-se’n el pare—. El nano té una creativitat desbordant!
—No infravalori el seu potencial! Exigim que l’examini un psicòleg! —va afegir la mare.
La directora va replicar-li amb tant de tacte com va poder:
—No voldria posar-me en assumptes familiars, però tractant-se del que es tracta, el millor seria que el veiés un capellà.
L’afirmació li va valer un seguit d’improperis i una amenaça de denúncia per injúria, que ella va aguantar estoicament. Els pares, encolerits, la van deixar plantada al mig de l’aula i es van endur el nen mig a rossegons. I van fer espetegar tan fort la porta rere seu que van tremolar les parets de vidre del terrari. A dins hi jeia, grollerament esventrat, el cos de la granota.