Llicència d'ombres

La fulla caiguda del plàtan desprenia totes les ganes de la nova vida aventurera. Clapada de groc, verd, ocre i marró fosc, les nerviacions es tornaven rierols que es nodrien d'aquells colors necessaris per a peripècies i vicissituds. Havia començat amb sort: un personatge de la bohèmia pobra i daurada l'agafà pel pecíol i la fulla es mogué i tremolà amb un ventet massa tirant a fred anòmal en època estival que va posar la pell de gallina a la dona, que va haver de demanar-se una infusió bullint. Resseguí el perfil de la fulla amb la mirada i amb un dit. Dentada, serralada.

-Tindràs solana i obaga?

Va fer girar la fulla, però sense intenció de marejar-la.

-Em baldufeges?-semblà que l'interrogava.

'El cervell m'està venent que parla. Cada dia estic pitjor...o millor?', l'estranya fèmina es preguntà.

Una suor procedent de la planta dels peus li pujà pujà pujà, ascendí fins a assolir el cuir cabellut i així se li desincrustaren els polls de la misèria existencial, la de la part programada que més aviat matava. Morts, van omplir la taula de fòrmica de cafeteria no-t'hi-fixis. Els recollí amb la cullereta, els diposità a la tasseta.

-N'hi ha tants com anys tinc! No cal que els compti, ja hi compto que és així: setanta-tres.

La fulla va saber que seria aquell el nombre de voltes que faria fins que la deixés anar. Li estava bé. Absorbia una energia afí.

De cop, el sol va imposar el seu regnat tòrrid. Va rostir les puntes de la fulla, tal volta perquè no punxessin subtileses lunars, l'antítesi. La dona s'activà un 'estat sargantana' per resistir la sobtada temperatura ardent. Es tapà el cap amb un barret confegit amb fulles de ficus tractades que tractava amb amor, record d'un idil·li.
La fulla es rebregà i cruixí: demanava marxar ja. Una brisa tèbia es preparava per empènyer-la. La dona deixà que s'envolés. S'incorporà, per anar-se'n, també. La fulla es cargolà en l'aire formant com un cucurutxo acabat en foradet, canal vegetal. Va ser transportada, gairebé ran de terra seguint la línia irregular de cases antigues d'un carreró...la dona la perdé aleshores de vista.

-En cap moment ha fet ombra!

Com ella mateixa.

La llicència d'ombres, que excloïa projectar-ne, els era, doncs, comuna.

Per aquella raó vagarien soles fins que es retrobessin en un 'on' i un 'quan' indeterminats i que no importaven, havia pitonisat-dictaminat la Dent, que reia, veient-les. Reia, peça única d'una boca còsmica, central, clavada a un estelar paladar, la Dent Intuïtiva que era mig àngel-mig dimoni quan prenia forma humanoide. Parà per disciplina. Calia comprovar si continuava dent-anunciada a publicacions de paper i virtuals. Sí:

(Vi)Dent intuïtiva
Mamargada Morris.
Truqueu al nombre que us passi pels c...o pels o... i em contactareu.

Desenganxà el cul cul-cel-celestial-cel·lulític del banc de pedra de quars -bé ho semblava- amb incrustacions de dentam que havia perdut durant l'infinit. La Dent Intuïtiva esmorzaria a cremadent, en un pati introbable. I, un cop alimentada, es connectaria amb les demandes que, a la seva manera, satisfaria o/i pertorbaria.